CERVERA, PUNT DE PARTIDA
J. M. E.
    Octubre de 1999

    Arribo a Cervera el dimarts dia 7 d'agost de 1962, a quarts de vuit del vespre.
    El primer que faig és buscar una fonda on, a més de sopar-hi i dormir-hi aquesta nit, em guardaran el cotxe durant els dies que voltaré a peu per la Segarra.
    Si volen, és clar, i a la Fonda Bonavista volen. (Del sopar, d’un café, de dormir i d'esmorzar l'endemà, me'n cobraran 74 pessetes.)
    Tanco el cotxe en un magatzem, i de cop em sento absolutament lliure -i alhora lligat a emprendre el camí imaginat ja fa temps.
    Passejo per Cervera. Cervera és una de les ciutats que, en conèixer-les, més impressió m'han fet. La meva primera aproximació a Cervera una mica seriosa es produí en la primavera del 1956, quan corria el país per tal de preparar una série de reportatges sobre ciutats de Catalunya, que m'havia encarregat El Noticiero Universal. Això em va ser molt instructiu, i a Cervena hi vaig arribar amb Joan Hernández Pijuan, que feia els dibuixos per al diari.
    He tornat a fer com aleshores: aturar-me abans d’entrar-hi. La velocitat és l'enemiga de l'assimilació i no és pas el mateix veure Cervera -com s'estira damunt del turó, com s'acosta- des de la finestra d’un cotxe, que aturar-se, baixar del vehicle i estar-se una estona palplantat de cara al fris allargadíssim de la ciutat, només pendent de la contemplació, amb les mans i el cervell deslliurats de qualsevol altra feina. Per a veure fisicament les coses, per a «saber» esquemàticament com són, la velocitat -que no ens permet passar de la superficie- no és un obstacle. També n'hi ha prou amb un cop d'ull per a conèixer el títol i el nom de l'autor escrits en el llom d'un llibre. Però si volem anar una mica més endins, cal sotmetre's a la llei del temps. Només amb l'ajut del temps s'aconsegueix la impregnació de la realitat, i aquesta impregnació és el resultat desitjable.
    Més i tot: indispensable, si es tracta d'una realitat com Cervera.
    Vista, doncs, de la carretera estant, amb la perspectiva que dóna la distància, i amb la calma que dóna la immobilitat i la solitud, Cervera fa un efecte impressionant, i teniu la sensació que comença a explicar-se ella mateixa -a través de la seva situació geogràfica i del seu perfil històric.
    Un cop ciutat endins, no ens sembla que aquesta Cervera del 1962 sigui massa diferent de la Cervera de sis anys enrere, i és que no hi ha cap millora ni cap modernització «afegida» que pugui canviar -ara ni mai- la constitució bàsica de la ciutat: perquè és impossible canviar-ne el marc geogràfic, que l'ha dibuixada definitivament, i és igualment impossible (llevat d’un atac de bogeria col-lectiva) enderrocar-ne tot el gruix d'història petrificat.
No estaria gaire justificat, doncs, que em copiés a mi mateix repetint aquí les consideracions sobre Cervera que vaig publicar a Ciutats de Catalunya. D'altra banda, els monuments -tan notables- segueixen emplaçats com sempre, i la seva descripció més válida no será la meva, sinó la de les guies artístiques d'acreditada solvència. De fet, ara sóc a Cervera com a pura plataforrna de sortida cap a les terres de la comarca.
El passeig, però, em retorna l'enorme suggestió ambiental de la ciutat. Des de la fonda, al peu de la carretera, fins a l’altra punta de la població -seguint la cresta- -l'itinerari té una característica ben singular: es retrocedeix progressivament en el temps. Aquí mateix hi ha l’església de sant Antoni, que si conserva una part gòtica es presenta visiblement amb una façana barroca del 1787. Una mica més enllà trobem la Universitat, construïda una mica abans del 1718 fins al 1740. Avançant ja pel carrer Major, hi ha la Casa de Caritat, antic convent de jesuiïes bastit el 1607. Aquí va estar-s'hi Balmes, i aquí, en unes dependències anteriors del monestir de Santes Creus, hi reuní el Parlament el príncep Ferran (1468). Després del Museu i de l'Ajuntament ens acostem a l’església de Santa Maria, gòtica, dels segles XIII-XV. I al capdavall, les ruïnes del Castell, conquistat als musulmans per Guillem Ramon de Timor l’any 1026. En arribar al final del passeig arribem, curiosament, a l'origen de la ciutat.
    Naturalment que al llarg d'aquest itinerari hi figuren d'altres punts molt considerables, que no guarden el rigor cronològic, però les fites que he assenyalat són prou significatives.
    Tot el carrer Major és interessant, des que comença davant del "Círculo de Cervera», a tocar d'una torre de l'antiga muralla, fins a la plaça de l'Ajuntament. Els porxos, les cases senyorials, les botigues, tot és harmònic. I tot es beneficia de la discreta corba que fa el carrer, que essent estret respira, però, una vida natural -perqué també la història és, aqui, una manera natural de ser. Pere I hi presidí les Corts el 1202, i Pere IV les hi reuní el 1359.
    Busco la Biblioteca, i la trobo poc abans d'acabar-se el carrer. La Biblioteca Popular està integrada en una edificació que és la seu del Centre Comarcal de Cultura, que acull també el Museu Comarcal i l'Arxiu Històric. Aquest conjunt d'institucions és extraordinari, i la visita -que em facilita cordialment la bibliotecària, Montserrat Niubó- -m'omple tant d'admiració com de recança. La gent s’ha acostumat a passar de llarg per Cervera. Quina llàstima! El Museu és una auténtica meravella, que sorprendria els antimuseistes més convençuts. Tot és tan interessant, i está tan ben posat, que s'hi veu la má del senyor Duran i Sanpere, l'il.lustre cerverí que és una autoritat mundial en el camp de la Història. Jo sóc una persona corrent, no gens erudita, i potser per això el lector em farà cas si li recomano que faci una visita a Cervera i que, un cop a Cervera, passi la mirada per aquest Museu. No s'ho perdi.
    Cervera suposa la coexistència d una vila pagesa, un nucli senyorial i un centre eclesiàstic. Una capital de comarca típica. Les relacions de la ciutat amb la comarca han estat sempre estretes. Agustí Duran i Sanpere, precisament, explica que, en començar el segle XVII, «Les partides de bandolers i de lladres de camí, fugitius d'altres comarques, cercaven a la Segarra refugi i amagatall, fins a fer perillosa la permanència en castells o masies isolades, i fins i tot en petits llogarrets desproveïts de defenses». L’any 1609, Perot Rocaguinarda era al castell de Vallfogona i poc després el «Negre d'Altarriba» -quins noms de bandit!-, «Tallaferro», Bernat de Rocallaura i d'altres tenien esporuguida tota la contrada. Afegiu-hi el pas sovintejat dels exèrcits de la Guerra dels Segadors i dels que després prenien part a la guerra amb França, i les violències que això comportava. La inseguretat del camp obligà a refugiar-se a redós de les velles muralles de Cervera, encara fortes, les famílies més exposades a les sobtades escomeses. A finals de la centúria, els paers de Cervera acusen un augment de població quan deien al Consell l'any 1697: "Ja veuen la quanta gent se retira a la present vila, i la molta més s'espera retirar-shi».
    Els senyors que shi retiraven, i els que ja hi eren, són els qui donen el to distingit a aquest carrer Major, que n’ha conservat l'aire.
    Però les muralles no han impedit que Cervera fos maltractada per la guerra, la pesta, fins i tot la llagosta. I si abans dèiem que les relacions de la ciutat amb la comarca sempre han estat estretes, també és cert que no sempre han estat cordials. L’entrada a Cervera, el 1706, d’Enric Darmdtadt, representant de l’arxiduc Carles d’Àustria, provocà un terrible saqueig, en el qual hi participà molta gent dels pobles de la rodalia. Sembla que l’animositat dels pobles veïns contra Cervera fou general. Si era atribuida a maneigs de Cervera.Els cerverins no gosaven sortir més enllà de les muralles, per no veure’s perseguits i maltractats. Duran transcriu  aquestes paraules de Josep Corts: "Algunas villas convecinas, abrasadas del fuego de la emulación que de muchos años estaba abierto bajo de calientes cenizas (aunque siempre disimuladamente centelleaban), y como ya tantas nubes preñadas hubiesen reventado, en apretados soplos descubrieron lo ardiente de su fuego que cundiendo con tanta celeridad su voraz llama, aspiraban a la última ruina de Cervera». De tal rnanera que van arribar a demanar la desaparició de tots els privilegis de la ciutat. Penso que aquesta actitud es basava probablement, en raons socials i ecoòmiques.
    No sempre hi ha hagut tanta pau, doncs, en aquest carrer Major, ni al carreró de sabaters, ni en aquests racons de la vella Cervera que, aquest vespre d’estiu, retrobem quan ve per la nit una ombra de misteri. Cervera ha estat una ciutat històricament dramàtica.
    La Universitat mateix n’és una prova, o potser seria millor dir-ne una conseqüència. Em passejo per davant d’aquest inmens edifici, avui desnaturalitzat, pensant que concreta un moment difícil i contradictori en l’evolució de Cervera: no ha estat possible d’oblidar que la Universitat va néixer com una imposició de Felip V. D’uns anys ençà, la serenitat d’alguns historiadors ha posat, al costat d’aquest fet inicial, l’anàlisi dels aspectes positius que cal reconèixer a la Universitat de Cervera. Qui s’interessi per aquest tema, farà bé de llegir La Universitat de Cervera, d’Artemi Folch, i Felip V i la ciutat de Cervera, de Duarn i Sanpere, dos llibres publicats en la col-lecció “Episodis de la Història”, de l’editor Rafael Dalmau.
    Jo he passat la porta del solemne edifici, i he avançat en la foscor absoluta cap al gran pati interior. M’ha semblar entreveure-hi un camp de bàsquet, però tot es perdia en la negror. El silenci en canvi no és total. Sento perfectament un concert de piano, que transmet la televisió. No puc precisar on és l’aparell. Més parats que jo es quedarien si el sentien Jaume Balmes i Narcís Monturiol, Milà i Fontanals i el general Prim, que en d’altres temps van passar també aquesta porta.
    Com que, aquesta vegada, no he vingut a Cervera a inventariar la ciutat, no a fer-ne cap mena de guia o resum, em deixo dur per l’atzar, i no dedico tant de temps al Santíssim Misteri com a regirar llibres vells, i al capdavall m’assec a l’aire lliure, en una de les quatre cadires d’un bar, fruint de la fresca. El fum de la pipa surt disparat cap amunt, endut per l’airet que corre. L’airet i la fresca d'aquesta nit d'agost, a Cervera, em fa pensar en el sol que demà -i durant deu dies- em caurà a les espatlles pels camins esbatanats de la Segarra.
    Fa una mica de mandra, doncs, encauar-se a la fonda. En una altra cadira, un home gros, francament gros, es fuma una fària, i la llum. del carrer fa que l'ombra de la fària li marqui com una negra cicatriu a la galta, o com si la boca se li hagués esqueixat estranyament cap a un costat.
    Allargo l'estona repassant algun dels personatges que he trobat anomenats Cervera. Gairebé tots són nobles nascuts al segle XII o al segle XIII, la qual cosa fa molt de respecte. Els més notables duen, repetidament, el nom de Guillem de Cervera i Ramon de Cervera. No hi manquen dames, i en aquest cas exhibeixen noms tan extraordinaris com Eldiardis o Esclaramonda. Tot plegat té un perfum. medieval tremendament suggestiu, sobretot per als qui, com jo ignorants dels fets històrics, ens enlluernem amb la resplendor de les paraules. El més famós Guillern de Cervera tenia una fillastra que s'anomenava -i el nom és una autèntica sorpresa- Aurembiaix. Un altre Guillem de Cervera és el trobador conegut també per Cerverí de Girona.
    A mesura que la fària es crema, la cicatriu que l'home gros té a la galta es va reduint.
    La pau estival és agradable. Els Bancs són tancats, i pel carrer passa, de tant en tant, sense gaire pressa, algù que deu anar camí de casa.
    D'un exemplar de la revista Segarra, a la Biblioteca, he copiat la crònica que explica l'estupefacció que produí a la gent de Cervera, al segle XVI, veure passar un elefant. Corregeixo discretament l’ortografia del testimoni, mossèn Baltasar Sansa, beneficiat de la parròquia de Santa Maria:
    «A 23 del present mes d'agost de l'any 1551, passant lo Príncep d'Hongria, Maximià, i sa muller, filla de l’emperador Carles, per Santa Coloma, per causa de les carretes, tantes eren les que portaven, vingueren a passar per la vila de Cervera portant amb elles un elefant, la més gran de totes les bèsties, de cinc o set anys d'edat. Era més gros i gran que dos bous, amb una trompa al nas que li arribava fins a terra. Llançava aigua per lo nas quan havia begut. Feren-li voltar la vila, i tornant a la posada de Sant Antoni, com trobés la porta tancada amb una barra travessera, i tres baldes, i dient-li lo qui cavalcava sobre ell: "No hi haurá posada per la Vostra Altesa", lo dit elefant, sentint això, ficà lo cap a la porta sens molta vigor i trencà la barra travessera, molt grossa, com trencà també les arnelles de les baldes. Així entrà ell amb lo indio que el cavalcava. Cosa molt admirable. En fai fe, jo Baltasar Sansa, cum oculis meis viderim, de lo acabat de dir. –L’animal tindria més de vint pams d'alt, lo cuiro de color cendrós i sense pèls, tenia dos queixals llargs que voltaven fins a mig nas, tenia orelles de dos pams i mig a dos caires, los ulls molt petits, com un porc, les cames i cuixes iguals a les de l'home. Portaven-lo a Barchinona per a embarcar amb lo Rei d'Hongria i sa muller la Reina».
    És curiós que l'elefant, que per la seva trompa és un animal cap-i-cua, fos vist per primera vegada a Cervera precisament l'any 1551... que és un any, a més, que té forma d'elefant.
   No espero que el viatge que estic a punt de començar em proporcioni sorpreses d'aquest volum.
   Miro amunt i avall, i el carrer està solitari. L’home de la fària ja no hi és. M'alço i refaig el camí cap a la fonda. Demà caldrà llevar-se aviat, i recordo la conversa que he tingut, al vespre, en passar per la Cooperativa del Camp. Se m'ha acudit de preguntar:
   -A quina hora sortirà el sol, demà?
   -Almenys a dos quarts de set -m'han dit.
   No m'ho he cregut, i segur que se m'ha notat. Un altre home present ha corregit el primer:
   -A les cinc, sortirà.
   Aleshores el primer ha protestat:
   -A veure si ens entenem: parlem de l’hora oficial o de l’hora solar?
   I em mirava, esperant la meva resposta, però me l’he estalviada. Inesperadament, d'una finestreta ha sortit una veu estentòria que ha cridat, amb una precisió inapel-lable:
   -A les cinc hores cinquanta-un minuts!
   Penso que aquests dies descobriré una pila de coses que no les canviaria pas per un elefant.

DE CERVERA A SEDÓ
Primeres passes

   Són les sis i deu del matí, hora de Barcelona.
   Surto de la fonda, al carrer, el sarró penjat a l'esquena i les mans a la butxaca. No veig gairebé ningú, i desfilo amb una sensació de soledat una mica anguniosa per davant de les cases tancades i barrades.
   Trigaré uns quants dies a tornar a Cervera, i vindré per un altre camí, no sé si amb impaciència o amb recança. Ja ho veurem al seu moment. L'únic segur és que ara ja tinc ganes de ser fora de la ciutat, de tenir davant del camí el primer cel ample.
   Agafo la carretera d'Agramunt, i deixo la de Guissona. Una tria de camins sempre és un risc, una renúncia i una troballa. A la sortida de Cervera trobo el primer revolt i la primera baixada: ja sóc al camp, ja ha començat de fet el viatge, i la soledat no és ara anguniosa, sinó un punt excitant, i la passa es fa més viva i lleugera.
   Pujades, baixades i revolts, i Cervera ha desaparegut tot seguit, a l'esquena. Passo pel davant d'un cartell que avisa del «Clot del Aubins, lloch de sacrifici de dotze religioses carmelites a Tàrrega».
   Començo a descobrir que tot és «vedat» de caça. Si un dia em rapten, o em perdo, i obro els ulls de cop en un lloc que em costa d'identificar, miraré abans que res si tinc a la vista un rètol que digui coto. Si no hi és, no sóc a la Segarra, almenys tindré aquesta certesa. Després de dies i dies de camí, puc assegurar que no m'he aturat mai sense haver de llegir aquest advertiment.
   La carretera comença a pujar d'una manera més decidida, més regular. A dreta i esquerra veig una mica de blat, una mica de vinya, uns quants ametllers, unes quantes oliveres. Formen petites i variades concentracions, i aquesta ordenació dóna una agradable sensació de vida i de companyia, encara que al camp no s'hi vegi ningú.
   M'arriba, després, un soroll de carro. M'arriba el soroll però la imatge no. Segur que és a prop, però sembla invisible. Finalment, veig un munt de blat que belluga: el carro és a sota.
   Torna el silenci, un silenci accentuat, a vegades, pel contrapunt que fa el soroll d'un motor llunyá -que ve, em penso, de la carretera de Madrid.
   La pujada acaba duent-me al Pla Franquet, una plataforma alta que obre un profund panorama cap al nord, on es retallen els contraforts del pre-Pirineu i del Pirineu. S'eixampla un cel ennuvolat, un cel com antic, que sembla treballat a má.
   Mirant la plana veig, a dos quilòmetres, el castell i les cases de Montcortés, i a l’altra banda de la carretera, l'Aranyó.

L'Aranyó (i Pedrolo)

   L'Aranyó és Ajuntament, però és un nucli molt petit. Té els agregats de Canós, Concabella, Hostafrancs, Muller, Montcortès i Ratera, i la veritat és que els agregats tenen, gairebé tots, més cases que L'Aranyó. Això produeix una mica de desconcert, quan s'arriba a Hostafrancs, per exemple, i s'hi troba una certa vida pels carrers, mentre que a l'Aranyó no hi ha, ben mirat, ni carrers. És de suposar que aquesta estructura administrativa és conseqüència d'una situació històrica que el temps ha capgirat.
   Quan veig el castell i les quatre cases de l'Aranyó dubto de la informació que tinc: ajuntament d'uns 560 habitants. Però la cosa s'aclareix si es precisa una mica la població dels agregats: Canós, 90; Concabella, 175; Hostafrancs, 215; Montcortès, 27; Ratera, 23. Això suma 530 habitants, o sigui que per als 560 en queden només 30, que s'han de repartir entre Muller i l'Aranyó.
   Em penso que, de fet, a l'Aranyó -capital d'un terme prou extens- no hi viuen més de quinze o setze persones.
   El cor de l'Aranyó és aquesta mena de placeta que formen les quatre cases i el castell, un bonic racó que ha deixat de ser inexpugnable. Però fa goig, i una mica de respecte, encara, entrar-hi tot passant l'arc de pedra.
   El castell és del segle XVI. Els propietaris coneguts n'han estat la família Montsuar (s. XIII), el senyor Arnau d'Alta-riba (s. XIV) i cap a la fi del segle XVI passà als Agulló, senyors de Bellvís. L'any 1831 n'eren senyors els Pedrolo-Gomar.
   El novel-lista Manuel de Pedrolo és d’aquesta família i va néixer precisament aquí. Intento esbrinar qué en sap, de tot això, un home que está intentant de torçar un ferro, potser per a alguna reparació casolana, o qui sap si per passar el temps.
   -Sí, el fill és a Barcelona, és un gran poeta, ja ho crec.
   Aquesta qualificació de «fill» vol dir que el pare de l'escriptor és l'últim Pedrolo que l’home identifica amb la possessió del castell.
   I segueix:
   -Fa anys, quan va haver-hi la gran nevada, una germana morí -em penso que la «germana» deu ser-ho del pare- perquè la teulada va caure. No va resistir el pes. La dona morí, i aixó que es va amagar sota una taula.
   Miro d'aclarir si la taula també va cedir sota la neu, però no queda gaire clar. Més ben dit, sembla que no, que la protecció triada per instint fou eficaç i que la dona morí sota la taula sense que la neu la toqués. Per què?
   Fa sol, a l'Aranyó, i val més oblidar les preguntes inúti1s i donar un tomb sense pressa, i buscar una mica d'ombra per seure, per primera vegada d'ençà que he sortit de Cervera. El primer descans del viatge.
   L'ombra que fa la paret ja és ocupada, però m'hi fan un lloc. És una colla d'homes que han vingut a batre. Són de Sant Ramon, i els he atrapat a l'hora d'esmorzar.
   Intercanviem i enlairem sense compliments les respectives bótes de vi.
   -Ep, vostè porta una corda de bon baster, a la bóta... -em diu l'home que tinc al costat.
   -Vol dir?
   És una bóta que em vaig comprar per anar pel Pallars i l'Aran, i no em sembla que sigui gran cosa, però mira com s'hi ha fixat. Cadascú té l'ull clínic del seu ofici. Un del batedors fuma una pipa que no té gaire bon aspecte, però m'ho callo. Faig l'elogi, en canvi, d’un tros de formatge que em donen.
No és pas difícil conviure amb la gent.
   Els pregunto si en tenen per dies, de feina, i resulta que per un mes o dos.
   -I sempre per un sol amo -em diuen.
   -Caram, sí que en té, de terres!
  -És un marqués.
   L'home es moca, i m'ensenya el mocador.
   -Sí senyor, són mocs negres, és dura la feina.
   Passen dues papellones blanques, empaitant-se, joguinejant, com emborratxades de sol, d'un sol que ja sembla pesar feixugament damunt dels camps de blat.
   Els pregunto quin és el camí que em durá a Montcortès, i me l'ensenyen.
   -I no s'arribarà a veure els pallers de pedra?
   -Què es això dels pallers de pedra?
   -Home, aneu a saber. Diuen que és com una llegenda, oi? Hi ha qui assegura que és un cementiri dels antics, comprèn?, però també podria ser del Diluvi Universal.
   No es pot dir que sigui una notícia massa concreta, la veritat. La millor, de tota manera, per a encuriosir el foraster.
   L'últim glop de vi i som-hi doncs, a veure els pallers de pedra.
   Es tracta de dues roques, altes, erosionades, que més que pallers semblen dues grans «magdalenes». No sé si són una simple curiosistat física, o admeten alguna interpretació prehistòrica. (De fet, no gaire lluny hi ha d'altres roques amb sepultures excavades i amb cavitat per a ossaris.) La singularitat de les dues peces és natural que despertés la imaginació de la gent. La tradició explica que aquesta massa -quina de les dues pedres?, totes dues?- cobreix el cos d'un ric propietari, castigat pel cel quan es negà a donar una mica de palla a un captaire, tot i que a ell li sobraven pallers sencers. La nit de Sant Joan, qui passa prop dels «pallers» sent l'avar com gemega, condemnat pel seu egoisme. Si volguéssim. assistir a tots els prodigis que es produeixen en aquest país quan ve la nit de Sant Joan, hauríem de viure cent anys i no hi arribaríem a temps.
  Camí enllà, dic adéu a l'Aranyó, nom bonic i misteriós -lligat, segurament, amb el de Castroarigenyi, com s'esmenta el castell en documents de l'any 1100, i qui sap si amb el fruit de l'aranyoner, que fa aranyons blavosos.
   Tenint en compte que l'Aranyó és el centre de diversos pobles i llogarrets, que s'uneixen amb ell mitjançantt els fi1s de les dependències històriques, el nom em sembla exacte si m'invento una altra interpretació: l'Aranyó és un aranyó, o sigui una petita i maternal aranya que conserva la seva xarxa antiga sobre aquesta terra de la Segarra.

Montcortès (i Ausiàs March)

   L'Aranyó i Montcortès són ben a prop. Cadascù dalt del seu turó, de primer es pot dir que es miren, però si s'observa el posat dels castells, més aviat sembla que es donen l'esquena.
   Montcortès és un nom bonic, llegit així com ara. Im’adono que no és gaire cortès, precisament, suggerir que el més probable és que vulgui dir «mont de corts".
   El castell és d'un volum impressionant, alt de parets, massís i amb dues solemnes torres simètriques. Fou cap de baronia, i va pertànyer a la família dels Ausiàs March, un fill de la qual, establert a València, fou el pare del poeta del mateix nom. Pere Ausiàs March, jurista, cavaller i poeta, senyor de Montcortès i de Canós al segle XVI, va escriure alguns sonets catalans. D'aquesta època és el castell actualment existent, un dels més notables de la Segarra.
   Aquest casalot, que no es conserva pas com caldria, té als peus unes quantes cases que no arriben
a formar una estructura de poble, com si, en altres temps, el castell ho hagués impedit; les cases no es combinen per a constituir un nucli amb vida pròpia, sinó que es limiten a dibuixar un ample camí cap al castell, enlairat i despectiu. És un urbanisme que expressa servitud.
   Per Montcortès corren tranquil-lament alguns pollastres, i a la porta d'un cobert uns homes empaquen la palla.
   Parlem de l'aviram. Em diuen que hi ha qui dóna els pollastres a set pessetes cada un, i després els compra a quaranta pessetes quilo.
   -I les pèrdues per a qui, eh? -es pregunten ells mateixos, queixosos.
   No sé, aquests negocis se m'escapen, no hi entenc. Veig que empaquen amb filferro, i se m'acudeix de dir:
   -Escolteu, i si una mula menja la palla, i en troba un tros, que pot ser molt bé, qué passarà?
   Em donen un sólida raó práctica:
   -Però el cordill es podreix, i resulta que al cap de poc ja no són paques, sinó munts de palla, i és com si no haguéssim fet res.
   Tant si vull com si no, l’home em dóna un crostó de pa, i em fa saber que la collita de blat i d'oliva és bona, però que la d'ametlla és molt escassa.
   Tenen llum des del 1950, però no sembla que aquestes innovacions puguin canviar gaires coses a Montcortès. M'acosto al cementiri i veig uns nínxols buits, que diuen: «Propietat del Castell». Els nínxols són buits, i són buits els salons del Castell, i els dormitoris, i les altes torres. Des de fa un any i mig, aquí no hi viu ningú. Fins aleshores l'habitaven tres nois, tres noies i dos vells, em diuen.
   Demano el camí de Sedó. Com per animarme, comenten «fa bo», i ho diuen perquè s'ha ennuvolat i fresqueja una mica. Exacte. És aquesta gent, penso, la que hauria de donar els resums meteorològics, i no aquells savis ciutadans que, rutinàriament, tossudament, diuen «bon temps» quan fa, a ple estiu, un sol i una calor insuportables.
   M'allunyo de Montcortès i de l'Aranyó -en l'aire es veu el núvol que fa la pols del batre- i veig, cap a les terres on ara vaig, les siluetes de nous castells, que encara no sé com es diuen.

Cap a la Ribera de Sio

L'altiplà de la Segarra, zona de fricció entre cristians i mahometans, ha estat durant molt de temps «terra de ningú», terra despoblada, animada nomes per la presència dels castells. És sabut que el Comte de Barcelona cedia als seus partidaris les localitats que ocupava, amb l'obligació de bastir-hi una torre o castell, poblar el lloc i conrear les terres. En la reconquesta i restauració hi van tenir una part important els Ordes militars dels Templers i dels Hospitalaris.
   Els segles XI i XII foren de molta activitat constructiva a la Segarra. Els castells i les esglésies s'alçaven poderosament, i provocaven al seu voltant un clima de confiança. Per a conrear les terres, els pobladors bastien les seves cases i es formaven les caracteristiques viles medievals. Una cosa que fa impressió, a la Segarra, és pensar que els llocs habitats sempre han estat, en aquesta comarca, pràcticament els mateixos. En d'altres terres catalanes s'han produït, al llarg dels segles, unes variacions sensibles de punts de poblament: trasllat a la comoditat del pla dels nuclis de muntanya o a l'inrevés, retrocés cap a l'interior. I en tot cas, s'han creat amb el temps pobles nous en indrets fins aleshores despoblats.
    A la Segarra, en canvi, la majoria dels nuclis actualment habitats ho són, podríem dir, des de sempre. Les poblacions medievals es superposaven als establiments de l'època colonial romana, que ja tenien un precedent ibèric. En aquest sentit, la Segarra deu ser una de les comarques que ha can-viat menys d'aspecte en dos mil anys. La novetat medieval és, és clar, l'església i el castell, les torres religioses i les torres militars, però símbols i dominis a part, la gent que s'hi instal-la ho fa exactament com els avantpassats: construint pobles dalt dels
turons -si és possible, i si no recolzant-s'hi- de cara a migdia.
    Arribà un temps que també els nous i poderosos castells van caure. Després de la guerra de Joan II, només algunes d'aquestes construccions van aconseguir d'alçar-se de les runes. L'esforç fou realitzat durant el segle XVI, i primera part del XVII, però no tots els castells que ho intentaven van acabar-se; els de L'Aranyó i de Montcortès són, en part, testimonis d’aquella época.
    La progressiva ruïna coincideix amb la tendència dels senyors a anar-se'n a les ciutats, o a les empreses dels reis. Els castells que més o menys s’han conservat són els que es van convertir en cases de pagés, a efectes pràctics, perquè els senyors els destinavan als conreadors de les terres; reservantse, això sí, les tradicionals habitacions «de respecte», per si els convenia de passar-hi una nit o una temporada.
    El camí de Sedó va seguint les ondulacions, els canvis de nivells, i així passo alternativament d'uns moments de soledat i tancament visual a les vistes obertes. A causa d’aquesta configuració, el paisatge juga a fer trampa: quan l'horitzó és pròxim, sembla que tornem a fer el camí que ja hem. fet, com si no ens moguéssim. de lloc.
    Això dura fins que arribo a la ribera del riu Sió, allargada i plana.
    Aquesta Ribera de Sió és glossada en uns versos molt bonics, de tan senzills i documentals com són:

Ai Verge de Santes Masses,
bé us en podeu alabar,
que el floret de la Ribera
vostres cants fa ressonar:
a les Oluges, el Coma,
a Castellnou, el Duró,
a Malgrat, el Comalada,
a Prenyanosa, el Miró,
 a Tarroja l'hereu Tella,
el Carbonell a Sedó,
a Hostafrancs el Timoneda
i a Concabella el Rector

Esmorzar i conversa, literària i moral, a Sedó

En ser a Sedó demano pel café, perqué hauria de beure i menjar alguna cosa. «És la casa arrebossada, la del balcó", m'orienten. M'hi atanso però no hi entro, perquè la porta és tancada. Una vella em diu:
    -Sí, aquí és el café, però no hi són.
    Ara la puc obrir, la porta, i en la penombra no veig ni una taula. Ho deixo córrer i pujo poble amunt, cap a l’església. Sento un nunci, que crida:
    -Apa, dones, que hi ha un ramassador de Cervera!
    Un ramassador? Qué deu ramassar, qué deu recollir aquest home? Es veu que no cal precisar més.
    M'assec al pedrís de l’església. És un racó tranquil, com un refugi gairebé fortificat, que és la sensació que dóna la pedra de l’església, i les parets, també de pedra, de les cases properes.
    Ja menjaré un altre moment, el que ara em convé és descansar, porquè duc ja unes quantes hores de camí, de pujades i baixades.
    Estic apuntant algunes coses a la llibreta quan puja una dona, passa pel meu costat i obre la porta de l'església. Jo m'alço per veure què hi fa, a dins, i veig que encén la llantia.
    -Bon dia -dic, quan surt.
    M'ho explica:
    -Ahir va ser Sant Donat, és la festa major, sap? I ara hi haurà ofici, per això he vingut.
    S'em queda mirant, i de cop diu, sense dubtar, unint la pregunta i l'ordre en una sola frase, curta i contundent:
    -Ja ha esmorzat? Vingui.
    Mentre la segueixo li vaig dient que, efectivament, no he esmorzat, i que m'aniria bé de fer-ho, però és igual, tant és que vulgui esmorzar com que m'hi negui, ella ha pres la decisiô i els comentaris sobren.
    Em. duu a la casa rectoral. A la casa rectoral m'hi trobo el mossèn i dos guàrdies civils, un d'ells el sergent. Caminant pel pais, la guàrdia civil m'ha fet bastantes preguntes, però la meva entrada a la casa rectoral de Sedó no sembla que tingui per a aquesta parella el més petit interés inquisitiu i professional.
    Potser perquè un home que no té inconvenient a ficar-se a la casa rectoral no sembla massa indesitjable.
    Potser perquè és festa major.
    Potser perquè el sergent, avui, no és tan partidari de fer parlar els altres com de parlar ell.
    Quan entro, tinc la impressió que ja fa estona que la fan petar, ell i el mossèn, amb el guàrdia ras de testimoni mut. Aquest sergent és un personatge poc corrent, una mena de senyor de casino que gasta una oratòria gairebé parlamentària. Seu en un costat de la taula -una mica més enretirat, el guàrdia que l'acompanya- i a l'altre el mossèn. Jo m'estic al mig, assegut en una cadira una mica baixa, el sarró entre el peus, els colzes a la taula, esperant que arribi l'esmorzar.
    La xerrada del sergent em té enlluernat,diu coses així:
    -La incultura es la peor calamidad para una persona, y para una nación, y habría que desterrarla de nuestra patria como si del pecado se tratara. ¿Y acaso la incultura no es un pecado, mosén? Un pecado de quienes podrían darla, y no la dan, y de quienes podrían recibirla, y no quieren.
    El sergent ha llegit. Té un cert interés a ferho saber, potser perqué hi sóc jo, que duc ulleres i no s'em veu de pagés, potser per impressionar una mica el guàrdia que té al costat -i un pèl endarrere, subordinadament- i no ho sé, la veritat, si per impressionar el mossèn, perquè no puc acabar d`aclarir si es coneixen gaire. Podría ser que fossin vells col-legues de dinars i partides de cartes -suposant que el sergent caigui en aquestes vulgaritats-, però també que el sergent fos nou a la comarca i coincidissin per primera vegada en aquesta festa major. No ho sé, es tracten alhora amb familiaritat i amb respecte, però no és segur que la familiaritat indiqui una relació de temps, ni que el respecte denunciï falta de confiança. Em penso, simplement, que es tracten amb el respecte i la familiaritat que es tenen mútuament dues autoritats, dos representants modestos i molt concrets -cara-rosats, una mica panxuts- de dues impor-tantíssimes abstraccions.
    El sergent em pregunta si he llegit Sinfonía en rojo. Li dic que no, excusant-me. Inmediatament
engalta una llarga llista: «y tal, y tal, y tal, ¿los ha leído?". Li vaig contestant "sí" o «no», a discreció. Dels llibres que em cita, que són obres d'actualitat internacional, novel-les o reportatges polítics Més o menys sensacionals, no n'he llegit cap, tot i que els títols em sonen. Un "sí" i un «no», eviten, d’una banda, que em prengui per un analfabet, i de l'altra que em consideri un rival impertinent.
    La cosa es complica quan, amb gran estupefacció per part meva, el sergent comença a parlar de Demòstenes i Ciceró. A mi m'acaben de dur a la taula dos ous ferrats amb patates fregides, tomáquet, pa i vi.
    -¿Y qué me va usted a decir del Quijote? Parece inconcebible que cantidad de españoles no lo hayan visto ni por el forro. El Quijote debería estar en todas las mesillas de noche, como los Evangelios. ¿Me va usted a creer si le digo que el Quijote lo he leído yo nueve veces?
    No cal que li contesti, perquè la forma interrogativa de la frase és una pura llicència dialèctica. És
clar que m'ho crec!
    Encara m'afegeixen a l'esmorzar un tros de pastís, com a postres. Potser perquè el sergent li ha citat els Evangelis, o per no quedar massa pansit davant del foraster, el mossèn s'anima i dialoga directament amb el guàrdia. Jo, enllestint l'esmorzar, me'n desentenc una mica fins que m'adono que el sergent parla de mi.
    -Con esa camisa anda usted cómodo por los caminos... Iba a decirle que le envidio, si el mossén me absuelve del defecto, porque hoy va a pegar un sol de... en fin. Y ya ve usted, ahí me tiene con el uniforme... -I engega, tot seguit, aquesta frase que reprodueixo literalment-: Los curas y los civiles tenemos algo en común. Mire usted, la sotana y la guerrera, en verano, son un sufrimiento ofrecido a Dios.
    Dubto que hi hagi un sergent cristianíssim com aquest. El mossèn es veu obligat a reaccionar, i després d'unes al-lusions al sacrifici diu:
    -Ya lo dijo Tertuliano, sargento: la sangre de los mártires es semilla de cristianos.
    Després d'aquesta sentència la conversa s'apaga, potser perqué jo m'alço i li pregunto a la majordona qué li dec pels ous, les patates, el tomáquet, el pa i el vi, i el pastís final.
    Que res.
    Que on s'és vist.
    Que bon profit i bon viatge.
    El país dóna a vegades aquestes senzilles i profundes satisfaccions.
    El mossèn, abans que jo me'n vagi, em diu:
    -Ara li faré una demostració lògica que el sergent és milionari. Fixi-s'hi. «El que no s'ha perdut, es té. » Oi? Que ha perdut un milió, el sergent? No? Doncs el té.
    I divertit, em dóna un cop a l'espatlla, mentre es mira el sergent, que no sap de qué va.
    Recullo el sarró. Sobre una cadira veig un diari, i descobreixo que ha mort Marilyn Monroe -en un altre planeta.
    Saludo, surto al camí i endavant!
    Sóc a temps de sentir com la majordona, de la porta estant, comenta:
    -Aquest fará la volta al món. Té bona cama.
    Em giro i crido:
    -Amb la panxa plena, rai!
    Mou el cap.
    Segueixo. No els veuré més, el sergent, el mossèn, la dona. Però per sort, aquestes coses no es perden cap enfora, sinó cap endins.

DE TARROJA A GUISSONA, VOLTANT PER LES PALLARGUES
Escapada a Tarroja

Hauria d'anar en direcció contrària, perquè el camí que m'he fixat va a voltar la Segarra per ponent -m'he proposat de seguir la comarca en el sentit en què marxen les agulles del rellotge-, però si ara ho fes així no coneixeria Tarroja, que està cap a llevant, a cosa d'un quilòmetre de Sedó. Val la pena d'anar itornar.
A Tarroja hi trobo la primera plaça d'aire solemne, presidida per l'església. A la façana de l'església hi ha un rellotge de sol, que marca naturalment l'hora vella. A la Segarra això de l'hora encara és un conflicte diari. Dono una volta pel poble, trec el nas al carrer del Molí, i en un tros més ample trobo un xicot, molt jove, que mira d'arreglar el motor del tractor.
Segons com, Tarroja sembla més petit que Sedó, però em diuen que no hi ha tantes cases buides. Segurament ho fa la carretera de Guissona, sembla mentida com pot canviar la vida d'un poble pel fet que hi hagi un encreuament de camins. Aïllar-se, avui, és morir, i molt sovint ïllar-se és estar només a deu minuts a peu...
   Arribo a una altra plaça, que s'en pot dir «nova» per comparació amb la de l'església. Hi ha alguns arbrets més aviat mínsos, i una plataforma central de ciment, esquerdada.
   M'acosto a una dona gran, que seu en un banc. El silenci és abolut.
   -S'hi está bé, en aquesta plaça -dic.
   -Sí, s'hi está bé -arrenca la conversa immediatament, amb tota natunalitat. El seu llenguatge, té una vivor considerable-. La van emportlanar massa sobtat, per a tenir-la pel Roser. Per això s'hi van fer aquests bonys. La gent hi feia passar les bèsties, miri que és cas, i l'alcalde va dir: «Ja ho arreglaré». Va posar els còpios ben junts, per tal de privar el pas, comprén?
   Quan ha dit «còpios» ha assenyalat els bancs. La majoria estan trencats, com si les bèsties s'haguessin entossudit a passar.
   -Escolti, m'ha semblat sentir que vosté en diu «còpios», d'això.
   -Sí, en diem còpios d'aquestes pedres planes, oi?, que formen els bancs. N'hi ha que en diuen assientus.
   -Els arbres hi fan bonic...
   -Sí, a l'estiu una mica d'ombra que bona falta fa, i a l'hivern no priven i sempre alegren. Un any es van socarrar pel fred, i van dir que es moririen, però no, potser només un. 0i que n'hi ha un que és més petit? No el veig gaire bé...
   -Sí, un de cap al fons...
   -Aixó.
   Una mica de silenci, ara, i sembla que m'endevini el pensament quan diu, en reemprendre tota sola:
   -Els pobles s'acaben. Ja ho veu, s'acaben. Tothom vol anar a la ciutat, i a la ciutat tot és feina, i a més, amb això de l'hora nova els ulls perden una hora al matí, i al vespre han d'anar a dormir més d'hora...
   És tan bonic no haver d'inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres...
   -Miri, abans tocaven a oració a primera hora del matí, quan els homes anaven a treballar, i a les dotze altra vegada, tres batallades. -La dona acaba de dir «batallades», i si repeteixo la paraula a alguns amics és possible que pensin que jo parlo «massa» bé, que de quin diccionari trec aquestes coses. Té gràcia-. Ara ja no toquen a oració. No senyor.
   -I per què?
   -Perquè cada família donava tres o quatre quilos de blat, o cinc, no ho sé, al campaner. Ara ja només toquen a morts, i encara just a l'hora de l'enterrament, abans tocaven vàries vegades el dia...
   Altra vegada el silenci.
   Tinc pensat de dinar a Hostafrancs, i cal que em posi en camí. Dic adéu-siau i no cansar-s'hi gaire.
   -No, ja ho tinc tot fet, he arreglat una mica la botiga. No és de vendre res, és la barberia.
   Me'n torno pel camí de Sedó, i tot just sortir del poble la guàrdia civil em demana la documentació. Vet aquí que sóc un home sospitós, amb el meu sarró i les mans a la butxaca. No dec tenir gaire bon aspecte, és veritat, i un foraster que camina sota aquest sol... Segur que m'han vist arribar i entornar-me'n, i tot plegat no resulta lògic.
   Ensenyo els papers, la documentació militar, i com que he fet Milícies passo la vergonya que, enmig de la pols de la carretera, el guàrdia més gran es quadri de cop, dugui la mà al tricorni i saludi: «A sus órdenes ». No sé qui s'ha quedat més parat, els civi1s o jo.
   Estic a punt de dir-los: «Ja té raó ja, el seu sergent, quan proclama que la guerrera, en verano, es un sufrimiento ofrecido a Dios». Però no compliquem les coses, ara que no hi ha problemes.
   Amb el permís de I'autoritat, doncs, segueixo refent el camí de Sedó.
   Quan passo pel poble, em trobo amb un autocar que duu un rètol: «Cobla-Orquestra de Sant Feliu de Pallarols». Segur que arriben per a musicar l'ofici. Camí enllá, vaig creuant-me amb nenes vestides de festa, i amb noies joves acabades de pentinar de perruqueria.
   Sedó queda endarrere, i encara que faci calor tota aquesta ribera és agradable. La Ribera de Sió és considerada com una subcomarca dins la Segarra, i al llarg del riu que la dibuixa es formen unes clapes de verd que s'ajunten, a vegades, amb una densitat que en una bona part de la Segarra és poc freqüent.
   Passo, sense aturar-me, per Riber, llogarret petit, darrere del qual ja m'espera Hostafrancs.
Per la carretera ve, en direcció oposada, una dona i una nena.
   -Adéu-siau -saluda la nena
   -Adéu, maca -responc.
   Sento, ja al darrere meu, com la nena le diu a la mare:
   -És un cobrador.
   Pel sarró, suposo.

Arribada a Hostafrancs

   Deixo la carretera i em fico a Hostafrancs, que em sorprèn amb una plaça sense gaire caràcter, però espaiosa. El primer que faig és buscar on menjar, i m'adrecen a la Tenda Nova, que en diuen també Can Brescó. M'acullen amb molta hospitalitat, i em prometen un dinar. Mentre el preparen, torno a la plaça i m'assec al costat de la font de Sant Bartomeu.
   Lligo amb un noi que ha «naixut» el 23 de desembre del 1938.
   -Els soldats -diu- ocupaven tots els dormitoris de la casa, però el de la mare,o sigui el meu, no - En un dia, el poble va ser pres tres vegades pels uns i pels altres.
    -Caram...
   -Si, miri, la gent dormia i tot d'un plegat a córrer... i tornem-hi.
   Sembla que al noi li va bé la inesperada companyia del foraster, i li pregunto qué fan els joves del poble.
   -Només hi ha quatre o cinc noies per mérèixer...
   Quan li demano quina és l'edat que fa que una noia sigui per merèixer, em contesta sense dubtar:
   -Home, de disset a vint-i-dos anys.
   M'explica que de joves n'hi ha pocs perquè del 1936 al 1940 hi van haver molt pocs naixements, Í acabada la guerra la cosa seguí igual, perquè van venir uns anys difícils.
   -I els pocs que hi ha ja se n'han cansat. Miri, aquests anys han marxat deu nois, d'Hostafrancs. Deu nois. I la plaça, sí, fa força patxoca, però hi ha cases buides. Les coses s'han de conèixer per dintre, m'entén?
   Em desconcerta que em convidi a fumar un cigarret ros alemany.
   -A l'estiu -segueix- es paguen jornals de quaranta duros, i els gastos, per la collita de blat. A l'hivern ja només son vint-i-cinc duros, per sembrar, pel raïm, l'oliva... De sol a sol.
   Mou el cap.
   La plaça és deserta, i no es veu moviment enlloc.
   -Ja se sap, de dues a tres això está desert, és l'hora de la migdiada. Quan acabi de dinar veurá passar algun carro, i els tractors. Els carros desapareixen. Als afores del poble diu que hi havia un antic hostal, del segle XIII! Els estudiants de la Seu que anaven al Baix Urgell hi eren estatjats de franc.
   Va néixer voltat de soldats, fuma ros alemany, parla del segle XIII...
   -Ep, vostè!
   Em criden per dinar. El noi diu que ell ja ho ha fet. La dona -li diuen Cília, de Cecília, suposo- s'asseu al meu davant, a mirar com dino. I a parlar, és clar, amb un estrany entusiasme, amb una tossda fe:
   -Pensi que Hostafrancs és l'únic poble de la rodalia que no té dos partits. Aquí estem tots units: hem fet les clavegueres, hem arreglat l'església, hem comprat la màquina de cine...
   Una dona, tot passant, diu:
   -No sirà res, això.
   -No.
   No és que sigui escèptica sobre el que diu la Cília: parla del temps que sembla emplujar-se.
   -I ara escolti, no s'acaba aquí, empedraran el poble i faran jardins...

Intermedi de circ
   (Això passava el vuit d'agost del 1962. Un altre estiu, però vuit anys més tard, el 1970, jo he tornat a
la Ribera de Sió, i amb ganes de reviure aquell viat-ge m'he ficat a Hostafrancs, i he vist la plaça, l'església i la font de Sant Bartorneu.
   Una camioneta aparcada anuncia -escrit amb guix- una funció de circ, a les nou de la nit, al cine.
Al costat de la camioneta un xicot, que deu ser l'artista, està pelant alguna cosa amb un ganivet, i una noia estén la roba. Dues criatures, molt menudes, corren a prop.
   Segueixo cap a Cervera però em proposo de tornar a les nou en punt, a veure què passa.
   A les vuit està fent sobre la Segarra un temporal d'aigua fora del corrent. Però qui es perdria la funció d'Hostafrancs? Jo no. Hi arribo amb penes i treballs, i em refugio al cafè, que és al costat del cinema. Al voltant d'una llarga taula comunitària hi ha uns homes que juguen a cartes. En aquest cafè no hi ha cafetera, però la dona que serveix en té de fet i s'ofereix per a escalfar-lo en un fogó.
   Li pregunto:
   -I com és que no fan cine, avui disabte?
   -No és que no facin cine, avui, és que ja no en fan mai. I això que hi ha la màquina, oi? Però la gent marxa, i llogar una pel.lícula costa sis-centes pessetes. Ja se sap, els pobles...
   Recordo les paraules que una altra dona em deia a Hostafrancs vuit anys enrere: «Aquí estem tots units. Hem fet les clavegueres, hem arreglat l'església, hem comprat la máquina de cine... I empedraran el poble i faran jardins ... ».
   Van trobar els diners per comprar una màquina, però ja no hi ha prou gent per pagar el lloguer d'una pel-lícula. I l'empedrat, i el jardins ... ? Entre Tarroja i Concabella, que dins la seva modèstia donen a carreteres més concorregudes, Hostafrancs ha quedat abandonat al seu aïllament. La gent marxa, i què s'en deu haver fet del noi que em convidava a fumar ros alernany? Esperant el moment d'anar a veure el circ, al cafè hi ha tres noies pentinades de dissabte. Segurament, l'últirna persona que treballarà al poble serà la perruquera.
   El circ té un tocadiscos de maleta amb dos altaveus l'un posat a dins de la sala i l'altre, al capdavall d'un fil molt llarg, col-locat en una finestra de cara a la plaça. La pluja ha perdut ràbia, i ara té la mateixa resignació que té la minsa llum de la plaça. Per contrast, l'estridència de l'altaveu, agudíssima, és feridora.
Tocant a la porta, ella, la noia del circ, cobra l'entrada i deixa les monedes dins una capsa de llauna, de galetes. Duu una bata llarga, de nylon, per dessota de la qual surten uns pantalons que deuen formar part del vestuari «de pista» . Ell es dedica a l'electrònica, engega el tocadiscos, prova un magnetòfon i remena una bateria que ha instal-lat sobre una cadira de la primera fila. La parella és jove, morena i andalusa. Se suposa que, malgrat l'altaveu, les criatures dormen a la camioneta.
   De pista no n'hi ha, és clar. Han apartat uns quants rengles de cadires i l'espectacle es farà allà mateix, sense focus ni cortines. En l'espai que ha quedat lliure hi han disposat el material del circ, que és una taula, damunt de la qual hi ha un cilindre i una fusta Per fer equilibris; tres anelles per passar-hi el cos; una trompeta en una cadira. I dues nines i una ampolla, que segurament seran rifades. Lligada a la barana d'una llotja, una mona.
   Passa un quart d'hora de les nou, i som només una dotzena d'espectadors. Trec el cap a la porta i veig com, de tant en tant, s'acosta algú, algú que camina enfangant-se en la fosca, a través de la nit.
   Molt a poc a poc arribarà algú més, amb criatures -abans, l'artista m'havia dit que feien la funció a les nou perquè hi poguessin venir els nens. Ell segueix posant discos, sense pressa, i ella remena les monedes que han caigut a la capsa de llauna. Fins que, tocats ja els tres quarts de deu, l'espectacle comença.
   El noi agafa un micròfon, que no va. Es igual, sel posarà davant de la boca com si funcionés, i bé prou que sap que no, però el que compta és el gest. M'adono que som quatre gats, i recordo el meu primer viatge a peu, pel Pallars i l'Aran, quan en una ocasió semblant l'artista va dir: «Respetable y escasísimo público ... » Fa quinze anys, d'allò.
   Ara, a Hostafrancs, la Segarra, 1970, aquest xicot s'aacosta a la boca el micro que no funciona i ens saluda:
   -Respetable y escasísimo público...
   Em quedo de pedra. Exactament el mateix. Una constant per damunt del temps, les persones i la
geografia.
   -Respetable y escasísimo público... La señorita Pili y yo vamos a iniciar esta velada de circo... perdonen las faltas... habíamos pensado no trabajar esta noche... ya ven ustedes el tiempo pero en atención a ustedes, que han venido ... perdonen si algo sale mal porque hay poco público..
   Aquesta última frase deu ser més psicológica que lógica. La funció comença amb equilibris de la senyoreta Pili sobre la taula, el cilindre i la fusta. El primer moviment per posar-se dalt de la fusta resulta espifiat, i penso que si comencen així estem perduts, però és una falsa alarma. La noia va fent, és baixeta i prima, i això ho facilita. Passa per dins els cercles sense estropicis -l'única cosa desafortunada és que ho fa amb acompanyament d'un solo de trompeta gravat en una cinta, un solo pelat, desafinat anguniosament. Em pregunto si serà ell qui ha gravat la peça, i veient la trompeta que descansa sobre una cadira em temo que tindré l'oportunitat de comprovar-ho.
   La senyoreta Pili demostra després les seves aptituds de contorsionista amb un vaset de cafè al front. Molt bé. Aplaudim força.
   Aleshores el xicot es dedica a explicar acudits amb una segona intenció tan a primer terme, tan elemental, que fa vergonya. Val a dir que els espectadors riuen -fins i tot les tres noies que han anat a la perruqueria- i el noi té l'encert de presentar les obscenitats d'una manera comparativa, relacionant determinades parts del cos humà amb alguns productes agrícoles. 0 sigui, treballant en el terreny de l'espectador. La veritat és que em sento una mica fora de joc, i no acabo d'entendre per qué el xicot m'ha dit que començarien a les nou perqué hi pogués venir la quitxalla.
   Després surt la mona, que està més o menys domesticada.
   -¡Al suelo! -crida el noi.
    La mona s'ajeu.
    -Levántate, que viene un coche.
    Res.
    -Levántate, que viene un camión.
    Res.
    -Levántate, que viene... ¡la suegra!
    La mona s'alça de seguida, però pel crit que li ha fet el xicot. El noi té molta barra, a la mona li diu «Lola Flores».
    -Vean a la Lola Flores muerta, vean a la Lola Flores bailando ...
   De tant en tant la fa anar contra el públic, i es produeixen els corresponents esgarips.
   Fa sortir dos nens per a fer jocs, i la gent comença a riure ben bé de gust. Es una fórmula d'èxit, aconseguir que riguin del mateixos habitants del poble.
   Hi ha la rifa -infinites tires de números- que prmet d'arrodonir els ingressos, i al final ell i ella fan de pallassos. Mentrestant, la mona lligada a la llotja ha agafat la capsa d'una nina, l'ha obert, i li ha arrencat un braç, que té a la boca i mira de rosegar. La gent avisa als artistes, que deixen el número de pallassos, empaiten la mona i li claven ventallada. Quan la tenen més o menys espantada, tornen a la «pista» i reprenen el diàleg, com si res. Hi ha un moment que començo a patir, quan ell agafa la trompeta. Però és curiós, no arriba a tocar res, només bufa i fabrica una nota única, llarga.
   En acabar, ell diu:
   -Excusen las faltas, ya que nuestro deseo ha sido que pasaran una velada agradable, y les pedimos perdón por los posibles fallos, y también que no hemos podido montar el trapecio por falta de altura. Em trobo mirant el sostre del cine, que és prou alt, però immediatament m'adono que és una falta d'educació, i abaixo els ulls... però tampoc no he vist el trapezi enlloc.
   Surto del local. A la placa, plovisqueja. La gent es reparteix i s'allunya, camí de les cases que encara són habitades a Hostafrancs.)

Sortida d'Hostafrancs

   -Aquí estem tots units, hem fet les clavegueres hem arreglat l'església, hem comprat la máquina de cine ...
   Una dona, tot passant, diu:
   -No sirá res, això.
   -No.
   No és que sigui escéptica sobre el que diu la Cília; parla del temps que sembla emplujar-se.
   -I ara escolti, no s'acaba aquí, empedraran el poble i faran jardins...
   Sempre és millor dinar amb companvia de gent esperançada. És mes alegre i estic segur que deu fer més bon profit.
   Bec l'últim vas de vi, pago i dono les grácies, agafo el sarró i torno a caminar.
   Surto a la carretera. Hi ha una baixada, una llarga recta i al fons Concabella. M'ho confirma un home que está assegut en un pedrís, una inica mudat, al costat d'una dona, i que semblen esperar alguna cosa, segurament l'autobús.
   Diu que de forasters no en vénen gaires, llevat de quan és l'època de la caça.
   -Quan s'alci la veda de la perdiu, mecà, com disfrutaran aquests bacons!
   Aquests bacons som els barcelonins. La dona el burxa:
   -I qué hi ha, en una perdiu? Qué minjaran?
   -Res no hi ha. El nom de perdiu. Vet-ho aquí.
   -Carn magra sense gust.
   -I més ossos que carn.
   -Res, el nom de perdiu.
   Començo a fer la recta de Concabella. El sol apareix enmig del cel ennuvolat.
   Quan sóc a cent passes del poble, el peu esquerre em fa força mal. Em descalço i veig que se m'ha fet una butllofa. Qué hi farem, algun dia m'havia de passar.

Remeis en vers i prosa

La culpa és meva, per no haver resat una oració recollida a la Segarra, que tradicionalment cal dir-la cada dia en llevar-se o en sortir de casa, per evitar caigudes i prendre cap mena de mal per violència.

         Sant Antoni
          vos que sou molt ric i molt poderós,
         la meva ànima us encomano,
         a Déu i a vós,
        que me la confesseu,
        que me la llumineu,
       que me la guardeu
       d'aquell foc tan furiós,
      d`aquella espia
       que corre de nit i de dia.
       Sant Antoni,
       vos que teniu gran virtut,
       als malalts doneu salut,
        feu cobrar el que és perdut,
       poseu pau en matrimoni:
       que Déu ens gordi
      del poder del dimoni,
      que Déu ens gordi
       de llop i de ca,
       de tota cosa que mal fa;
       que Déu ens gordi
       de llop i de serpent
       i de tota la mala gent.

   Ara ja és massa tard. Ara cal posar-hi remei. Si no he fet cas de la saviesa popular per tal de prevenir, potser que en faci a l'hora de guarir. Resulta, però, bastant difícil.
   Vejam el repertori de consells quan algú -com ara jo- pateix d'una nafra:
   Rentar-la amb aigua de farigola o bé de fulles de noguera. Posar-hi damunt tres fulles de noguera, una damunt de l'altra. O rentar-les amb aigua de fonoll de bou. (Passo. No disposo d'aquesta mena d'aigues.) Xopar-les amb vi bo bullit amb nous tendres d'alzina i quina. (La fórmula és temptadora, fins i tot per a beure-se-la, però tampoc no la tinc a l'abast). Untures de llard dolç. (També passo.)
   Fer-les llepar per un gos. (Miro carretera enllà, amunt i avall. Res.)
   Fems secs de conill picats al morter fins a fer-ne pols posats damunt del mal. (No se'n troben així com així en plena carretera.)
   Cataplasmes de nous picades i posades entre un paper d'estrassa nou i ben blanc. Va bé si es posa damunt una fulla d'herba de la Mare de Déu; si es posa al revés la farà pellar i al dret la farà rajar. (Perfecte, però impossible, almenys per a mi. Si no sé distinguir les herbes més habituals, com coneixeré l'herba de la Mare de Déu?)
   Cataplasmes de caca de gos. (Torno a mirar carretera amunt i avall, per demanar a un gos que em faci el favor, però ni rastres.)
   Si són ben rentades amb aigua de flor de Corpus -ginesta- es tanquen molt de pressa. (Continuaran obertes, doncs.)
   La inflamació desapareix si hom unta al voltant de la nafra tot l'espai que és vermell, amb l'aigua següent: mitja quarta d'oli, un grapadet de créixens, unes quantes fulles de violeta boscana i una mica de flor de sang; es fa bullir tot plegat fins que sigui ben ros; quan és fred ja es pot aplicar.
   (Penso que si algun dia tinc tot això a má, i temps, valdrá la pena de provocar-me una petita nafra, perqué fer la barreja deu ser una delícia.)

Concabella i les Pallargues

   Després del fracàs, no em queda més remei que seguir cap a Concabella, mirant de no posar el peu a terra amb gaire força.
   Arribo i demano per la tenda.
   -Hi trobarà una dona de quaranta anys molt elegant -m'avisen .
   I riuen. La veritat és que només hi veig una vella. La gent es fa les seves gràcies, que ells se saben, i confesso que el dolor del peu no m'anima tampoc massa a investigar-les. La vella només em pot oferir una gasosa, que no es pot dir que vagi massa bé ni per al peu ni per a la set; em poso entre els dits una mica de cotó que duia, i decideixo -perquè no tinc altre remei- seguir caminant fins a les Pallargues, a uns quatre quilòmetres, on em diuen que hi ha metge i fonda.
   Concabella m'acomiada amb flors als carrers i a les finestres, com tants pobles de la Segarra. És l'esforç tossut de posar una nota de color i d'alegria sobre la terra aspra.
   Cada passa és una punxada, però tot arriba en aquest môn, i les Pallargues també. La llàstima és que la informació que m'havien donat a Concabella -tot just a quatre quilòmetres!- és absolutament falsa. De fonda no n'hi ha. A la tenda pregunto pel metge.
   -El metge está de vacances ja fa quinze dies.
   No se sap quan tornará.
   Demano a la tenda si puc quedar-me aquesta nit aquí. S'excusen, dient que «la gent té massa feina», i encara que no acabo d'entendre el pes d'aquesta raó, ni quina relació té amb el que proposo, em dono per convençut, perqué no es tracta pas de forçar les coses.
   De fet, però, em trobo que no puc quedar-me a les Pallargues, i que no puc anar-me'n caminant, de manera que l'única solució és trobar un vehicle que em dugui a Guissona, que és a prop i més important, i on és de suposar que hi haurá una farmácia per fer una petita cura, i un llit parat.
   Telefonen a Guissona, i demanen un taxi, i esperant que arribi entretinc el temps escrivint una mica. A la tenda, el tema de conversa és Palou de Sanaüja. Els que estan al corrent expliquen que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil.
   -I tant -fa algú-, de deu dies ençà que els motors no paren ni de dia ni de nit. I les mostres que treuen se les enduen, precintades, en auto cap a Madrid.
   Com que el castell de les Pallargues és a dins mateix del poble, per alleugerir l'espera m'he decidit a arribar-m'hi, i he vist l'arc de la porta, molt ampli, i un balcó amb testos, perqué més que un castell és un casal habitat. Una vella que seu al carrer m'avisa que aquest castell ha sortit als diaris.
   Al nord de les Pallargues hi ha Florejacs, que també té castell. M'hauria agradat veure'l, perquè és un castell que no sé si ha sortit als diaris, però en canvi ha sortit en aquesta altra mena de diari etern que és la Ilegenda.
   La llegenda de la dama del castell de Florejacs conta que era bruixa. Estava posseïda d'una gran bellesa i d'un encís que atreia tots els homes. Un cop se'n cansava, els feia olorar unes flors que tenia al castell, i els enamorats esdevenien flors. (El cas respon a la tradició de les plantes antropomòrfiques, i Joan Amades precisa que en algunes variants de la història els enamorats morien.) Una gran estesa de terreny al voltant del castell estava poblada per un gran nombre de flors i d'altres plantes que havien estat galants de la dama; condamnats a viure allí vora el castell, veien contínuament com altres festejadors feien les delicies de la senyora i ben aviat eren convertits en flors, i no tardaven gaire temps a fer- los companyia.

De nit a Guissona

   Al capdavall arriba el taxi. Hi pujo i ben aviat em deixa a Guissona, i que en són de diferents els camins segons com es fan! I quin contrast fa Guissona amb els pobles que he vist fins ara! Té tot l'aire d'una vila, de centre comarcal.
   A la farmàcia m'obren la butllofa, m'ho desinfecten i em quedo tranquil. Ara la fonda, i l'endemà seguirà el viatge. Deixo el sarró a la Fonda Santesmases, i passejo lentament pels carrers, mirant com es van encenent els llums de les botigues -perquè a Guissona ja no hi ha «la tenda», sinó les botigues i fins i tot els cafès. Precisament hi ha un carrer que es diu així, carrer de les botigues, que va del carrer principal a la plaça de l'església.
   Guissona té, naturalment, un precedent romà i encara un precedent ibèric. Es diu que la romana Iesso era, després de Lleida, el nucli més important de la Catalunya interior d'aquell temps. Després ve una llarga decadència, que no s'atura fins al barroc. Amb el barroc, Guissona es vesteix de ciutat, i pot sorprendre una mica que una població que no passa gaire dels dos mil habitants tingui un Museu Arqueològic i de folklore comarcal i el magnífic retaule barroc de l'església parroquial. La patrona de Guissona és la Mare de Déu del Claustre, davant de la qual, temps enrere, els nois ballaven el vuit de setembre un ball de bastons, il-lustrat per aquesta lletra:

         Visca la gallarda sopa de Jesús,
         anirem a França, comprarem un fus.
        Lo cabal del sastre jo us diré quant val:
         tres diners l'agulla i un sou lo didal.

   I a l'hora de matar jueus, pel Dijous Sant, els mateixos vailets cantaven:

         Oli de la puça
        de la garramussa,
        oli del rei,
        pica, pica, bon martell!

   Prop de Guissona hi ha l'ermita de Sant Pere, on es celebrava l'aplec dels pastors. Diu Joan Amades que també hi acudien moltes fadrines casadores, perquè era fama que s'hi trobava promès. A mig  camí, en passar per davant de l'ermita de Sant Antoni, des de fora i a través de la reixa tiraven una moneda a una bacina del peu de l'altar, cregudes que si queia dins del recipient es casarien abans de l'any.
   La imatge vella de Sant Pere dels Pastors anava coberta amb una pell llanuda i portava una ovella al costat, per l'estil de les imatges de Sant Joan. Part defora de l'ermita, i a la vora dels grans ramats, un sacerdot celebrava la «missa del bestiar». Els pastors procuraven fer belar força les ovelles per tal de testimoniar llur concurrència a la cerimònia, convençuts que com més cridaven més els provaria l'estiuada a la muntanya, el camí de la qual emprenien des d'allí mateix, un cop finida la missa.
   Les «fadrines casadores», doncs, hi podien trobar promès, però em sembla que tot just el trobaven el perdien de vista fins a havent acabat l'estiu... «Nodreix l'amor de pensaments i absència / i així traurà meravellosa flor», que deia Maragall.
   Trobo un café espaiós, amb un emparrat a fora. A l'hora de sopar comença a ploure seguit.
   A la televisió retransmeten Marina, i la gent del cafè, per escoltar millor, fan callar el cambrer, que discutia no sé qué.
   Camí de la fonda, penso que Guissona té bon aspecte, de nit, sota la pluja. Una pluja fina i persistent, que multiplica els reflexos dels llums i fa lluir les pedres.
   De nit, un poble és més trist que de dia. En una ciutat això no passa. Després de veure l'Aranyó i Montcortès, Sedó i Tarroja, Hostafrancs i les Pallargues, Guissona té alguna cosa de vila ordenada i ordenadora, de «segon» espavilat de Cervera en la tasca d'organitzar la Segarra.
   Tota la nit sento ploure, i de tant en tant la remor dels trons.
   Des del maig que no havia plogut.

Josep Mª Espinàs
A peu per la Segarra
Barcelona, Edicións La Canpana, 1999.