Manuel de Pedrolo i Molina
(l'Aranyó, Segarra 1918 - Barcelona 1990)

Escriptor. La seva família habità des d'antic el castell de l'Aranyó, que vengué el seu pare Manuel de Pedrolo i d'Espona, president d'Acció Catalana de Tàrrega. Estudià el batxillerat a Tàrrega i no continuà els estudis a causa de la guerra civil, en la qual participà com a soldat d'artilleria. Casat, s'instal·là definitivament a Barcelona el 1943 i es dedicà a feines diverses per a guanyar-se la vida. Conreà tots els gèneres literaris: poesia (Ésser en el món, 1949) i teatre (Cruma, 1958; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i no, 1959; Tècnica de cambra, 1961; Algú a l'altre cap de peça, 1962; Darrera versió per ara, 1963; Situació bis, 1964; Pell vella al fons del pou, 1976; Aquesta nit tanquem, 1978; Aquesta matinada i potser per sempre, 1980; D'ara a demà, 1982; etc), que hom ha classificat dins el teatre de l'absurd. Els grans temes que dominen aquestes peces —els personatges de les quals són quasi sempre, abstraccions genèriques, no individus— són la problemàtica de la llibertat i de la comunicació entre els homes. Col·laborà en la majoria de les revistes catalanes: "Pont Blau", "Raixa", "Inquietud", "Revista de Catalunya", "Quart Creixent", "Serra d'Or", "Oriflama", "Canigó", etc. La seva obra més important és, però, la narrativa: contes i, sobretot, novel·les. A causa primordialment de la censura, moltes de les seves obres foren publicades al cap d'anys d'haver estat escrites: així, són del 1952 Es vessa una sang fàcil (1954), Cendra per Martina (1965); del 1953, Balanç fins a la matinada (1963), Avui es parla de mi (1966), Mister Chase, podeu sortir (1955), L'inspector arriba tard (1960); del 1954, Estrictament personal (1955); del 1955, Una selva com la teva (1960), Nou pams de terra (1971), Les finestres s'obren de nit (1957); del 1956, Introducció a l'ombra (1972), Cops de bec a Passadena (1972); del 1957, La mà contra l'horitzó (1961); del 1958, Entrada en blanc (1968), Pas de ratlla (1972); del 1959, Un amor fora ciutat (1970); del 1960, Solució de continuïtat (1968); del 1961, Si són roses floriran (1971), Viure a la intempèrie (1973), M'enterro en els fonaments (1967). A partir del 1963 començà el corpus novel·lístic titulat Temps obert, que comprèn una sèrie de novel·les que parteixen d'una situació —un bombardeig durant la guerra civil— que provoca diverses conseqüències de les quals arrenquen un conjunt de situacions simultànies i excloents, que formen el nus del relat: el 1963 escriví Un camí amb Eva (1968) i Se'n va un estrany (1968), el 1964 Falgueres informa (1968), el 1965 Des d'uns ulls de dona (1972), el 1966 Unes mans plenes de sol (1972) i L'ordenació dels maons (1974). Altres obres seves són Joc Brut (1965), Totes les bèsties de càrrega (escrita el 1965 i publicada el 1967), A cavall de dos cavalls (del 1966 i publicada el 1967), Mossegar-se la cua (del 1967, publicada el 1968), Algú que no hi havia de ser (del 1972, publicada el 1974), Espais de fecunditat irregulars (del 1972, publicada el 1973), Text/Càncer i Mecanoscrit del segon origen (del 1973, publicades el 1974), Acte de violència (del 1961 i publicada el 1975), Detall d'una acció rutinària (1975), S'alcen veus del soterrani (1976), Pols nova de runes velles (1977), i Cartes a Jones Street (1978). El 1974 hom començà a aplegar la seva obra narrativa, en set volums, els tres primers dels quals amb el títol de Contes i narracions (1974-75) i la resta amb el de Novel·les curtes (1976-81). Publicà, encara, altres sèries com la tetralogia de La terra prohibida: Les portes del passat (1977), La paraula dels botxins (1977), Les fronteres interiors (1978) i La nit horitzontal (1978), la sèrie Anònim: Anònim I (1978), Anònim II (1981) i Anònim III (1981), i la sèrie dels Apòcrifs: Apòcrif u: Oriol (1982), escrita el 1978, Apòcrif dos: Tino (1983), escrita el 1979, Apòcrif tres: Verònica (1984) i Apòcrif quatre: Tilly (1985). Altres novel·les representatives són: Sòlids en suspensió (1975), Procés en contradicció suficient (1976), Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979), Succés simultani (1980), Exemplar d'arxiu. Únicament persones autoritzades (1982), No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega (1985), Crucifeminació (1986), etc. La seva obra, i sobretot la narrativa, es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra: l'existencialisme i el conductisme. La instància transcendent l'empenyé a vegades cap al simbolisme (Totes les bèsties de càrrega), i unes altres el testimoniatge li exigí un sever fresc fenomènic (Si són roses floriran). Encara que el temptaren la problemàtica del punt de vista, el monòleg interior (a nivell conscient i del subconscient) i la investigació de l'escriptura, sempre el seu touch personal dominà les experiències fins a assolir un cosmos pedrolià. Obtingué diversos premis literaris, entre d'altres el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el d'Honor de les Lletres Catalanes. Coneixedor de la llengua anglesa, fou assessor literari i traductor de l'Editorial Albor, i dirigí la col·lecció la Cua de Palla d'Edicions 62. Traduí, entre d'altres, obres de William Faulkner, Jack Kerouack, John Dos Passos, Margaret Millar, etc, i també d'autors francesos, entre els quals Alain Robbe-Grillet.

Sens dubte l'escriptor més prolífic de la literatura catalana contemporània, entre els darrers títols cal assenyalar La creació de la realitat, punt i seguit (1987), Tot o nul (1988) i Cròniques d'una ocupació (1989). Pòstumament han estat publicats Disset contes i una excepció (1990), Obres púbiques (1991) i el dietari Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (1991). Els darrers anys, Edicions 62 ha començat la reedició de les novel·les de "Temps Obert", notòriament mutilades per la censura en la seva primera edició, i ha incorporat la seva narrativa breu —les novel·les curtes— a la col·lecció "Clàssics Catalans del Segle XX".

Premis de la Crítica Serra d'Or 1992. 31/03/1992
Els guardonats dels premis de la Crítica Serra d'Or 1992 són: J.Cabré per Senyoria (novel·la); E.Casassas per La cosa aquella (poesia); A.Marí per El vas de plata (narrativa); M.de Pedrolo per Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (memòries); E.Sòria per Mentre parlem (Crítica de Dietari); F.Carbó per Introducció a la poesia de Joan Vinyoli (Estudis literaris); J.Homs per Robert Gerhard i la seva obra (recerca); Pring-Mill, R.D.F. per Estudis sobre Ramon Llull (catalanística); J.M.Muñoz per Somni de mala lluna (teatre) i N.Comadira per La vida perdurable (teatre) ex aequo; P.Monterde per Home per home (millor espectacle teatral); T.Cunillé (millor aportació a la vida teatral); M.Escardó per La lluna i els miralls (infantil); J.Carbó per Interfase amb mosca (juvenil) i M.Ibarz per la biografia de M.Rodoreda (coneixements)
La catalanòfila holandesa Lutwina Maria Van der Hout-Huijven de la Universitat d'Amsterdam troba una novel·la inèdita de Manuel de Pedrolo als arxius de la censura d'Alcalà d'Henares 11/10/1996
La novel·la, de trama policíaca, porta per títol Acte de violència, va ser presentada per l'escriptor l'any 1953, però més tard va destruir l'original.
Apareix a Alcalá de Henares una nova novel·la inèdita de Manuel de Pedrolo, Visita a la senyora Soler 04/02/1997
Edicions 62 publica un dietari de Manuel de Pedrolo de l'any 1986, Diari 1986 11/01/1998
Publicació de dos volums de cartes de Manuel de Pedrolo, Epistolari Manuel de Pedrolo 11/1998
El llibre es publica a la Biblioteca Literària de Ponent, i porta un pròleg de Joaquim Molas.
Edicions 62 publica una nova obra, parcialment inèdita, de Manuel de Pedrolo, Diari 1987, la meitat de la qual havia sortit publicada a la revista "El Temps". 01/1999
Text reproduït de:
Gran Enciclopèdia Catalana

Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (la Segarra), l'any 1918, en una família de propietaris rurals procedents de Cervera que s'havia traslladat a l'Aranyó per dificultats econòmiques en la gestió de les seves terrres. Va passar la infantesa a Tàrrega, on el seu pare era el president d'Acció Catalana, i va estudiar el batxillerat a l'escola dels escolapis. Des de petit es va convertir en un gran devorador de llibres, sobretot els de la biblioteca del seu pare, on va trobar molta literatura espanyola amb obres de Pio Baroja i Valle Inclán.

El 1935, es va traslladar a Barcelona, i va ingressar a l'Institut Balmes amb l'objectiu d'acabar el batxillerat. La seva intenció era fer la carrera de metge, però amb l'esclat de la guerra civil espanyola, es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Però no va poder defugir la guerra: va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona, ciutat on finalment es va quedar. Però el van tornar a mobilitzar, aquesta vegada amb destinació a Valladolid on va escriure la seva primera novel.la, inèdita i qualificada per ell mateix "de molt dolenta". Des del primer moment va escriure en català, llengua que va mantenir en tota la seva prolífica obra, a pesar de la censura que va haver de patir i les dificultats per publicar que va tenir en els primers anys. De tota manera, va aconseguir, gràcies a la seva constància i capacitat de creació, ser el narrador més llegit de la postguerra, a pesar que aquest reconeixement popular no va coincidir immediatament amb els dels cercles literaris i molt menys universitaris.

Un cop llicenciat del servei militar de postguerra a Valladolid, va poder tornar a Catalunya, primer a Tàrrega i, finalment, de nou a Barcelona. Entre altres feines, va treballar per a una agència d'assegurances i també per a una agència de publicitat, a més de fer d'investigador privat, ocupació que sovint s'ha relacionat amb algunes de les seves novel.les policíaques i que ell havia desmentit, atès que s'havia dedicat només a fer informes sense cap importància, segons les seves paraules.

El 1946, ja casat i establert definitivament a Barcelona, va començar a escriure amb regularitat. Va canviar novament de feina, va fer d'assessor literari, traductor, corrector de textos i altres feines editorials. Malgrat tot, va continuar vivint aïllat dels cercles literaris catalans de la postguerra.

L'any 1949 va publicar el seu primer llibre: Ésser en el món, un poemari editat per Torrell de Reus que va passar completament desapercebut. El fet de col.laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 va publicar el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel.la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell 1954, el mateix any que començaria un intens període com a dramaturg i que tancaria voluntàriament, després d'ua fecunda producció, a finals de la dècada dels anys setanta.

Es pot ben dir que durant més de quaranta anys Manuel de Pedrolo no va parar mai d'escriure i de publicar. Va provar tots els gèneres: poesia, teatre, novel.la, assaig... La seva bibliografia de creació va arribar a superar el centenar de títols. Però on el seu treball va sobresortir, en qualitat i en quantitat, va ser en la novel.la, amb l'explotació dels temes propìs del novel.lista: la solitud, la incomunicació, la vida sense sentit... Els recursos que va utilitzar van ser sempre variats, així com les tècniques: psicologia, simbolisme, policíaca... Per circumstàncies editorials i de difusió audiovisual i per la seva incorporació com a lectura a l'ensenyament, la seva obra més llegida, i també la més venuda, ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen.

La seva obra és equidistant als dos corrents que van marcar la narrativa mundial de la postguerra: el conductisme i l'existencialisme. L'element trascendent, de vegades, l'empenyia cap al simbolisme, com és ara a Totes les bèsties de càrrega, considerada una de les millors novel.les del corpus pedrolià, on narra l'opressió d'un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda en contrast amb una voluntat de supervivència. En d'altres ocasions, el testimoniatge li va exigir un fresc fenomènic com, per exemple, es pot videnciar a Si són roses floriran.

A pesar de la seva prolífica creació, el ritme de publicacions no sempre va respondre a la seva oferta, sobretot perquè, a causa de la censura, moltes de les seves novel.les no van poder ser publicades en el mateix moment que les escrivia. Així, per exemple, novel.les escrites l'any 1952, com Cendra per Martina, no es van poder publicar fins al 1967.

A partir de 1963, va comenár un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual va escriure onze novel.les, amb un mateix personatge de protagonista, Daniel Bastida, un símbol de les possibilitats infinites de realizació que té cada persona i que un fet fortuït pot despertar. El cicle dóna fins a nou possibilitats diferents, a partir que un fet conflictiu -un bombardeig- modifica una mateixa situació original, que Pedrolo desenvolupa en les novel.es Un camí amb Eva, Se'n va un estrany, Falgueres informa, Situació analítica, Des d'uns ulls de dona, Unes mans plenes de sol, L'ordenació dels maons, No en tenim prou amb la primavera i Pols noves de runes velles, que conformen el 'primer llibre'. El 'segon llibre' incomplet, parteix de la novel.la Un camí amb Eva i de la segona situació conflictiva que es bifurca en dues novel.les: Cartes a Jones Street i "Conjectures", de Daniel Bastida.

Atret per la novel.la de gènere policíac, tot i que no s'hi va dedicar especialment com a autor, va acabar dirigint la col.lecció La Cua de Palla, d'Edicions 62, una col.lecció que va reunir els mestres del gènere com Hammett, Chandler o Simenon i que va comptar amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Capmany. Va ser un impulsor del gènere en català amb la intenció i la confiança que aquesta branca editorial faria guanyar lectors en català.

També el conte és destacable en la producció de Manuel de Pedrolo, tot i que no tan extens com la novel.la. Va col.laborar com a articulista en nombroses publicacions de l'època i va traduir al català molts dels autors anglosaxons de més prestigi com William Faulkner, John Dos Passos o Henry Miller.

Manuel de Pedrolo va tenir una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es va declarar independentista i va recollir aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es van descontradir.

La seva immensa feina com a escriptor va veure's recompensada en diferents ocasions amb premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va ser també membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant sis anys, del 1984 al 1989, va convocar el premi Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, va morir a la ciutat de Barcelona.