---

Tords

La caca del tord es silenciosa, sense polvora; es fa amb visc. El visc, o vesc, és una planta (viscum album) de la que es trau la matèria apegalosa--viscosa--amb la qual s'unten varetes primes o juncs o vims o brins d'espart cru. Amb eixes varetes enviscades es prepara la trampa, l'enginy, és a dir, parany, que és el terme propi usat pels caçadors d'aquesta especialitat. El parany és generalment un garrofer o una olivera, o una carrasca que s'ha podat un poc per dónar-li una forma més o menys esfèrica, en el ramatge interior del qual van subjectant-se les tiges enviscades, on s'enganxaran les aus. L'arbre del parany es tanca per la part inferior amb canyes, ramatge o tela, de manera que el caçador o caçadors queden dins, i no siguen vists, en mig d'un silenci absolut. Per a fer entrar les aus en l'arbre s'usa el reclam; o més traidorenc encara, una gàbia on es tenen dos o tres tords als que en els moments oportuns els fan xisclar acostant a la gàbia un mussol. Avui --tot es tecnifica!-- s'usen cassettes on s'han gravat les veus i cants i crits dels tords.

La captura del tord dura setmanes i supon com una festa i unes vacances de la tardor. A les emocions de la captura nocturna sobrevé després el goig gastronomic dels esmorzars i els dinars. La carn del tord és molt apreciada i es menja de moltes maneres, perquè l'abundor de les captures sol permetre sovint la diversitat culinària. Fonamentablement --desplomades i netes les entranyes--simplement fregits; o torrats a la brasa, o cuinats amb ceba ben trossejada. També, al migdia particularment, cuinats amb arros i fesols tendres (bajoca de tavella), en forma d'una paella no massa eixuta, més bé melosa: un veritable empedrat castellonenc. L'enviscat és tan de sempre que els refranys populars l'acompanyen: "Per Sant Francesc, agarra el reclam i vesc"; o "Per Sant Francesc, agafa els tords amb vesc". O el que puntualitza el calendari" del tord: ' 'Per Sant Macià, l'oroneta ve i el tord se'n va".

J. Martí Dominguez:
Els Nostres Menjars