Guillem Viladot i Puig (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999). Narrador i poeta. Va estudiar farmàcia i va exercir la carrera a la seva vila nadiua. Va conrear un ampli ventall de manifestacions artístiques, tant literàries com plàstiques. El qüestionament de les convencions literàries el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Com a creador va mostrar una actitud dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder. En són una mostra les novel.les La cendra (1970), Ricard (1976), L'amo (1980), Memorial de Na Nona (1983), Carles (1994), Autobiografia de Déu (1998), entre d'altres. L'any 2000, els espais «Lo Pardal», que va crear a Agramunt, i que contenen bona part dels seus poemes-objecte, es constitueixen en museu. Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

 Guillem Viladot i Puig va néixer a Agramunt el 26 d´abril de 1922 en una família d´apotecaris i lletraferits. El primer centre escolar on va anar va ser el col.legi de monges Concepcionistes, però als cinc anys va ingressar als Germans de la Doctrina Cristiana i, als sis, el seu pare va decidir de traslladar-lo a l´escola pública. Va estudiar el batxillerat i un cop acabat va anar a Barcelona per cursar la carrera de farmàcia. L´any 1949 es va llicenciar en farmàcia i es va casar amb Montserrat Felip i Iglésias. Va tornar a Agramunt on es va incorporar a la farmàcia del seu pare i tant ell com la seva dona van decidir preparar oposicions. Un cop aprovades es va dedicar a la professió i paral.lelament va iniciar una formació autodidacta de literatura castellana. L´any 1950 va caure malalt i del llit estant va començar a escriure Temps d´estrena i comença a col.laborar a les revistes lleidatanes «Ciudad» i «Labor» en les corresponents seccions literàries.

El febrer de 1956 es va produir a Madrid la primera crisi universitària i Viladot va tenir la primera topada amb la censura arran d´una crítica anodina sobre unes publicacions de dos llibres de Rafael Alberti. Va ser condemnat a no escriure durant un any. Durant aquest exili va reflexionar sobre dos aspectes del fet d´escriure: la llengua i la raó de la motivació. A partir d´aquell moment va decidir que calia escriure català com un acte de servei. Des dels anys seixanta va col.laborar assíduament a diverses publicacions, com ara diari «La Mañana», diari «Segre», «La Vanguardia», «Diari de Lleida», «El Observador», «Avui» i «El Periódico» (suplement de Lleida), revistes «Destino», «Sió», «Or i Flama» i «Serra d´Or».

L´any 1959 va publicar el primer llibre, Hem deixat Riella, Setissis, Ketubim i va aplegar les seves investigacions en poesia concreta i visual en Els metaplasmes. El 1960 va figurar a 25 poetes joves i va aplegar els seus temes visuals en l´obra Ia-Urt. El 1963 va viatjar per Itàlia, França i va prendre part a l´Antologia O-Figura. El 1965 va formar part de la Nova Antologia, de J. Triadú i de la de J. Dieu-Brichart, publicada a Bèlgica, Antologia dels amics de J. Vern. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català de narració curta, amb La gent i el vent.

Durant els anys setanta va participar en exposicions de poesia concreta a Catalunya, a la resta de l'Estat i a diferents llocs del món (Montevideo, Santiago de Xile i l´Havana, Bonn, a Portugal, a França...) Un viatge a l´URSS el va somoure pregonament i quan va tornar es va posar a treballar en el que va anomenar "iconografies" que el van apropar cada vegada més a l´escultura.

En prosa, va conrear sobretot la novel.la on, a banda de la tetralogia Memòria de Riella(1959-74) que recrea l'espai mític de l'Agramunt de la seva infantesa, va reprendre des de diversos angles la crítica a l'autoritat.

Una de les fidelitats més permanents a l´obra de Guillem Viladot és la "terra ferma" i els trets fonamentals del pensament de l´autor són la reivindicació de l´individu enfront a poders opresors, del llenguatge --que pot adoptar formes diverses-- com a expressió d´aquest individu, de l´amor com a únic vincle bo entre individus aïllats. I per acabar, una de les passions de Viladot: la psicoanàlisi, que té a veure amb la necessitat d´alliberar els seus contemporanis dels tabús, de la por, dels mecanismes d´opressió (conscient o inconscient) a què viuen sotmesos.

A partir de 1992 va aplegar el seu corpus poètic en quatre volums. En aquest material és patent el qüestionament que va fer de les convencions literàries, cosa que el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Així, part de l'obra poètica s'apropa al que s'ha anomenat poesia visual, bé que bona part segueix formes clàssiques com ara el sonet.

Va morir a Barcelona, el 19 de novembre de 1999.

El 2000 es va publicar Papers de l'oblit, un poemari inèdit de l'escriptor. Aquest mateix any els espais creats per Viladot a Agramunt, la seva vila nadiua, anomenats «Lo Pardal» i que contenen bona part dels seus poemes-objecte, es constitueixen en museu.

A L'HORA DE SOPAR
A la finca que l'oncle tenia al marge esquerre del Sió, tot anant cap a Preixens, al Sot, a l'estiu hi feia cap molta gent de ciutat.
Un dia, entre aquells senyors i senyores, s'establí una gran discussió. Es tractava de saber si al poble dèiem nàu o nou per a anomenar el número 9. Com sigui que ningú no donava raons prou definitives, per sortir de dubtes amb un testimoni indígena, es formà una rodona a la sala i m'hi posaren al mig, damunt d'una taula. L'oncle, avançant un xic, va preguntar-me molt lentament:
    -Escolta, ens vols dir a quina hora sopeu a casa vostra?
    Jo, amb gran astorament, vaig contestar-li:
    -A les vuit.
    La rodona de gent es convertí, de sobte, en un tro rodó de rialles. El meu cap s'emboirà i les galtes em cremaven.
    A vora el riu, assegut entre joncs i bova, mirant com nedaven els cucs, plorava tot sol mentre de dalt, de la sala, baixava, encara, una grossa rialla. na rialla que, havent dit jo la veritat, no entenia per què em feia mofa.

Guillem Viladot (1922)

LA MORT DE LA PEPA

Els meus dits ja tenen pau de cera
La porten cap al recinte mut
a ser silenci de clot.

Ciris cremen neguits de verge donzella.
Carrers recullen flaires de sucs vaginals marcits.
Fondes arrels obren còfies famolenques d'ella.
Tot va cap al seu destí cucós.
I s'ha tornat cendra la veu,
i silenci la paraula.

La Pepa s'ha mort;
la virtuosa Pepa,
la Pepa de missa de sis,
cent avemaries
i mitja hora de braços en creu.
Pobra Pepa,
dejuna de matrimoni
i relliscades!

La seva virtut
ja és terra d'escudelles,

Sota els xiprers,
un cuc,
impúdic
i barroer,
li ha trencat l'himen.

Del llibre Les planificacions. 1957
Guillem Viladot

COM EL CONYAC "DONYA AGNÈS"
NO HI HA RES

Tinc trenta-cinc anys
i per camins de sopes bullides,
versos humíts i lliçons de civisme,
he tastat meridians polifònics
i llengües de foc.

(Com el conyac "Donya Agnès"
no hi ha res.)

Només tinc trenta-cinc anys.
I és curiós, porquè és la primera vegada.
Altres en tenen setanta-dos o disset.
Però jo en tinc trenta-cinc
i sento no tenir-ne més o menys.

(Com el conyac "Donya Agnès"
no hi ha res.)

Hi ha qui té dona i bicicleta
i cinquanta-sis anys.
D'altres, un automòbil
i moltes dents corcades
als seixanta-tres.
I d'altres passen la maroma com poden
i orinen set vegades cada dia
i no arriben als quaranta-vuit.

(Com el conyac "Donya Agnès"
no hi ha res.)

Però jo només tinc trenta-cinc anys.
I no res més.
Trenta-cinc anys.
I el document nacional d'identitat
per a recordar, a cada instant
(com el conyac "Donya Agnès"
no hi ha res),
aquesta presó tan pobra
on trenta-cinc anys
no són res,
on no sóc res més que trenta-cinc anys
darrera les reixes.

Del llibre Resident a la pàtria. 1959
Guillem Viladot

Lleida, vuit poetes
Els llibres de les Quatre Estacions
Edicions Ariel, Barcelona,1968
Tiratge limotat de 1.000 exemplars