Barcelona. Casa Llibre

Barcelona. Casa Llibre. Establecimiento y Restaurant de 1er. orden (A.Trub & Cia.)

Per què ha hom pler en gustar

-Fill -dix lo ermità-, hom atroba plaser en gustar, menjant e bevent; car gustar és ·I· poder de la potència sensitiva, e lo subjech en què·s revol lo gustament, és la potència vegetativa, que és composta dels ·IIII· elements per forma ajustada de les formes dels ·IIII· elements, sots la qual sta la matèria ajustada de les ·IIII· matèries de los elaments.

»Amable fill, lo plaser que la sensitiva sent en si, lo qual pren de la vegetativa, offer e dóna a la volentat, la qual volentat ha plaser con la sensitiva sent per gustament. E açò és molt gran meravella: que lo plaser sensual se convertesca en plaser sperital.

»Enaxí, fill, com la potència visiva, qui pren color per object e la offer, per la imaginativa, a la intel·lectiva potència, la qual entén color, enaxí la sensitiva, per gustament, pren la dolçor ho la amargor de ço que hom manuga e beu, e dóna a la intel·lectiva potència, qui entén aquela calitat de dolçor o de amargor; e açò mateix fa a la memorativa, qui aquella calitat menbra. E enaxí, fill, tots ·III· los poders de la ànima, se deliten en la gustativa potència, segons que diversament cascun poder de la ànima la pren en si matexa.

»·I· bisbe era hom molt delicat, e lonch temps havia viscut en grans delits. Sdevench-se ·I· die, dementre que ell menjave e se adelitave a gustar nobles viandes, que ·I· scuder qui li servia, sezech mort soptosament, denant ell e denant tots aquells qui ab ell menjaven a la taula. Molt gran faredat hac lo bisbe, e tots los altres, de la mort del scuder, que enaxí en ·I· punt, de ço que era stant viu, esdevench mort. Con lo bisbe hac considerat longament en la mort del scuder, ell volch menjar; mas per la faredat que hac aüda de la mort del scuder, no poch atrobar lo delit que solia atrobar en la vianda que menjava. Lo bisbe se lexà de menjar, e dix que hom no deuria menjar, pus plaer ne sabor no troba en ço que menuga; enaprés dix que ell se meravellave com no podia atrobar la sabor en menjar, la qual sabor hi solia atrobar.

«Sènyer», dix ·I· savi qui menjava a la taula del bisbe, «una vegada se sdevench que ·I· ermità ach stat longament en ·Iª· alta muntanya, hon contemplave Déu. En volentat li vench que vengués en ·Iª· ciutat que stave al peu de la muntanye. Con ell fo en la ciutat, e anave per ·Iª· carrera, ell viu lo bisbe de aquela ciutat qui venia en ·I· cavall cavalcant, e anave noblement vestit, ab gran res de companya. Denant aquell bisbe anaven molts de scuders vestits de meytats, cavalcans en grans palafrens. Gran desplaser hac aquell ermità con viu cavalcar lo bisbe ten pomposament, e remenbrà en la pobresa de Crist e dels apòstols, com anaven pobrement e humilment per lo món. Lo ermità se'n tornà en son ermitatge, e, per lo mal eximpli que ach vist del bisbe, no poch depuixs contemplar en Déu tant bé com solia.»

Con lo savi hom hach dit al bisbe aquest aximpli, ell li dix que plaer de gustar era per ço que hom volgués menjar, e que per lo menjar visqués lo cors, e que lo cors visqués per servir Déu. «E car menjar és per ço que hom viva, e viure és per servir Déu, e mort és contra vida, per ço lo vostre sentiment de gustar s'és perdut en ço que la vostra natura ha aüda temor de mort, en vós veser morir l'escuder sobtosament. E lo plaser que lo ermità solia haver en contemplar Déu, se perdé en veser lo bisbe cavalcar ab tanta de vana glòria; lo qual bisbe és de la natura del ermità en quant hom, e és contra la vida del ermità en quant la vana glòria en què és».

»Molt considerà lo bisbe en lo eximpli que li ach dit lo savi hom, e entès que bisbe és per ço que servesca Déu, e no per ço que·s adelit en menjar ne en beure; e encare entès que lo bisbe, per ço com feya contra son offici, en quant cavalcava tan pomposament, fo occasió com lo ermità, qui ab ell era semblant en humana natura, fos empetxat per mal eximpli a contemplar Déu. De aquella hora en avant lo bisbe se lexà de menjar los delicats menjars, e totes vegades que li venia temptació que s'i tornàs, feïa venir denant si hòmens pobres, e que per fam menjaven saborosament; e en lo plaser que los pobres atrobaven en menjar, se adelitave lo bisbe, en quant considerave que ell donave a menjar a aquells pobres per la amor de Déu.

»A ·I· capítol general se ajustaren molts religiosos, e ·I· príncep convidà'ls ·I· die, e donà'ls a menjar molt delicadament e de moltes viandes. Con agueren menjat, ·I· religiós demanà a aquell príncep qual assaborament de menjar és mellor e pus noble, ho assaborament qui·s fa per fam en menjar, ho assaborament qui·s fa en menjar per moltes viandes delicades. Molts foren aquells qui digueren a aquesta qüestió, e de la ·Iª· part e de l'altre; e a la fi, lo religiós qui havia feyta la qüestió, determenà la qüestió dient que sabor de menjar és per neçessitat de cors, e no per adelitament de cors ne per vana glòria.

»Fill -dix lo ermità a Fèlix-, ·I· noble burguès sehia a sa taula e menjava molt delicadament. Dementre que aquell burguès menjava, e en ço que menjava se adelitave per lo plaser que sentia, ·I· pobre queria almoyne a la porta per la amor de Déu. Per rahó del pobre, qui per amor de Déu queria almoyna, s'enfalloní lo burguès, cor vijares li era que·l empetxàs a sentir lo plaser del menjar que menjave; e menà a ·I· scuder qui·l servia, que exís al pobre que almoyna demenave, e aquell ferís e jascintàs, per ço que de sa porta se pertís e que no·l anujàs.

»Lo scuder exí defora, e mès lo pobre dins la sala on lo burguès menjava; lo qual scuder dix al burguès aquestes paraules: «Senyor burguès», dix lo scuder, «més val plaser en voler que en menjar; e açò és per ço cor hom pot voler Déu, mas no pot menjar Déu. Donchs en donar almoyna per la amor de Déu, pot la volentat haver major plaser que en vedar almoyna per haver plaser de menjar; e per açò que vós hajats plaser en donar per la amor de Déu, vos he mès denant aquest pobre, per ço que li donets a menjar de ço que menjats, e de ço que pus saborós vos és a menjar; car aytant crexerà lo plaer del vostro voler en amar Déu, com és major lo plaser que trobats en ·Iª· vianda que en altra, si li donats de aquella vianda que pus plasent vos és a menjar».

»Lo burguès donà al pobre, per amor de Déu, ·I· capó rustit que tenia denant si, e menjà de les altres viandes qui no eren tant saboroses. Dementre que el burguès menjava, ell sentia en sa volentat e en son enteniment plaser de caritat, justícia, saviesa, fortitudo, temprança; e aquell plaser era tant gran, que anch per null temps no sentí ten gran plaser en menjar neguna vianda, com feya en son voler e en son entendre per lo capó que havia donat al pobre.

-Sènyer -dix Fèlix-, molt me meravell per qual natura la bèstia ho l'aucell se lexa de menjar e de beure, pus que ha assats menjat e begut; e home, qui ha rahó, menuga e beu con ha assats menjat e begut.

     -Fill -dix lo ermità-, la bèstia ho lo aucell, cor no usa de rahó, segueix lo cors de sa natura sensitiva, e per açò menuga e beu segons que sent; mas, car hom ha volentat e enteniment, e se enclina al plaser censual per ço que·n haja plaser intel·lectual, per açò ama tant lo plaser sensual que·n pusca donar gran plaser intel·lectual, e per aquell gran plaser intel·lectual puga haver plaser en Déu, que és compliment de tot plaser; e açò és axí ordonat per natura. Mas, quant se sdevé que hom no·n vol haver en la sensualitat, per ço que·l haja en la intel·lectualitat mijansantment per haver plaser en Déu e en virtuts, adonchs és hom desordonat, e és pijor que les bísties en son gustament, e manuga e beu hom més que no·s cové; e per açò són los hòmens en peccat de gola, e esdevenen en malalties e en mort.
              Libre de meravelles
              Ramon Llull