Cardona.Plaça de la Fira-Plaza de la Feria (L.Roisin)

    Un enterrament

  Tan ferrenya com era, tan bé com portava els seus setanta anys! Mai parava. Seguda, sobre un escambell a la vora del foc de llar, tot filant o fent mitja, cuidava de fer bullir el perol del beurall dels porcs, que era la seva feina predilecta.

  Quan el sol de primavera venia a despertar la masia dormida pel llarc hivernàs de neus i glaçades, feia com la cotoliva. Seguda al pedriç de la porta forana, al repetell del sol, refilava amb veu tremolosa una cançoneta del temps del seu fadrinatge.

  Seca, pergaminada, escardalenca, quan els dies de missa baixava a la parròquia, a Espinavell, amb la Tinó, la seva néta, amb ses curtes faldilles blaves de sargil i sa caputxa blanca de baieta, dreta i trempada com un gínjol, vistes de part darrera semblaven mare i filla.

  Pobre Margarida! La seva mort ha estat ben sobtada i no ha pas malaltejat gens. El dia abans filava a la cort dels bous. Al vespre, per sopar, se feu una sopa bullida de pa de sègol i fajol. Se la menjà amb prou gana, però se n'anà al llit més d'hora que de costum, perquè deia que tenia fred i no es podia escalfar ni a la suau temperatura de cort dels bous.

  No era d'estranyar que tingués fred, vella com era. Havia caigut una nevada de quatre pams i les agulles de gebre que penjaven del teulat de lloses, semblaven ciris del monument. Havien de fer fondre el gel per tenir aigua potable, tot era glaçat i sepultat de neu.

  Dormia amb ella la Tinó, joveneta de dotze anys, per escalfar son cos sempre arraulit de fred. Aquella nit havia deixat de nevar. Bufava la tramontana, escombrant la neu dels rasos, enlairant la polçaguera del torb que es ficava per les escletxes dels batents del finestró i per les goteres del teulat, de manera que dins la cambra i a sobre el llit on dormien l'àvia i la néta, hi havia, a la matinada, quatre travessos de dit de neu.

 La Tinó, malgrat l'ardentor del seu cos jovenil, tremolava de fred i com més s'arrimava a la seva àvia més fredor tenia.

 A trenc d'alba s'aixecà, petant-li les dents, tremolant com una fulla. Com se podia escalfar amb la seva àvia si feia més de quatre hores que havia mort! Era freda i rígida.

 Quina mort més sobtada! Podia haver estat de congestió cerebral fulminant.

 La mort de l'àvia Margarida succeí als encontorns de Nadal. Havia fet dies serens de fortes glaçades. Les quatre vaques i l'escamot d'ovelles aprofitaven per anar a pasturar la poca herba que trobaven al peu dels marges, a racés del vent geliu. El pàl·lid sol del dia, sense escalf, donava animació a la masia del Roure. L'Andreu el masover, i sa muller, la Mònica i la llur filla Tinó, tractaven d'anar a Camprodon, a missa de mitja nit, aprofitant un formós clar de lluna. Fins l'àvia també hi tenia d'anar.

 Pobre àvia! No es pensava pas que la mort li vingués tan aviat!

 A la casa hi havia un gran trastorn. Ademés de l'aflicció que sentien l'Andreu, la seva nora i la Tinó, calia afegir-hi la dificultat en que es trobaven per a fer-li dir el bé i donar-li sagrada sepultura.

 El mas del Roure és un dels masos de l'alta muntanya de més elevació en la comarca del Riutort, a una hora més amunt d'Espinavell, sobre la falda de la serra que baixa de Costabona i divideix la conca del Riutort amb la del Ter.

  Es un dels masos qual únic producte son el bestiar de llana i boví. Cria sègol, fajol, trumfes, i en les feixes del torrent una mica de blat de moro.

 A l'istiu hi fa de bon estar por les regalades fonts que el rodegen. Però a l'hivern, tan llarc i fred, un se pregunta com aquells pagesos hi poden viure, sense arbres, sense llenya per escalfar-se. Cremen canoques de blat de moresc i alguna ginesta. A l'istiu van a dues hores lluny, a les pinedes de Setcases, a cercar feixos de llenya per escalfar el forn i teia per la lluminària.

 Si encara hi hagués bones portes i finestres amb vidres! Però això pla. Les finestres, o millor dit els finestrons, se tanquen amb batents esquerdats, mig consumits, afermats amb una barra de pí. I el teulat amb lloses? Son tantes les escletxes i goteres que a la nit quan jeuen al llit, veuen brillar les estrelles.

 A l'hivern, quan fa torb, la gent se desperta amb un pam de neu sobre el llit.

 Tenen ventura de la cort dels bous por escalfar-se. El baf tebi i saludable del bestiar els hi dóna temperatura suau. Tothom s'hi recull. Els homes hi fan esclops, hi esclen la llenya, i les dones hi cusen i hi fan mitja.

 La cuina seria resguardada si cremessin llenya a la llar. Però la xerada que fan de brancs de ginesta i canoques de blat de morosc dóna poc escalf. Tot just fa arrancar el bull a l'olla de cols i trumfes. El fum que s'hi fa passa més pel finestró que per la xemeneia. Una capa de sutge envernissa el sostre i tapa hermèticament ses escletxes, formant estelactites lluentes.

 Els pagesos, acostumats de petits al rigor dels hiverns polars d'aquelles muntanyes, es burlen del fred, encara que el termòmetre marqui vint graus sota zero. Però del que no es burlen és de la neu, llur terrible enemiga, que els obliga, a ells i al bestiar, a estar tancats a casa llargues temporades. Si la nevada comença a caure al desembre, com que els dies curtegen i el sol no té força per fòndre-la, tenen d'esperar que els dies s'allarguin perquè vingui el desglaç.

   Això de fer-li donar sepultura sagrada a l'àvia Margarida, del mas del Roure, no calia pensar-hi. Quatre pams de neu! Qui s'arriscava a fer una hora de camí per anar a Espinavell a avisar a mossèn Benet, el senyor rector? Hi havia pena de la vida. Però, per altra part, no es podia guardar la difunta molts dies, per més que el fred detingués la descomposició. Tampoc havien trobat, ademés, cap fustatge per fer-li el taüt.

  Pobre àvia! La tenien ageguda al llit, les barres lligades amb un mocador, la creu de fusta de l'espona del llit de la seva cambra posada sobre el seu pit. Porta i finestró eren oberts, per a que entrés l'aire glacial de la neu. Embolicada dins un llensol, era tota enrampada, tiessa, com una mòmia glaçada.

 Cada vespre la família i el servei de la masia deia el rosari a la cort dels bous per l'ànima de la difunta.

  Al cap de cine dies els hi va semblar que tufojava. Si l'haguessin enterrada de neu l'haurien conservada molt més temps, però no ho van fer perquè haurien cregut profanar-la.

  Aleshores resolgueren de portar-la a la parròquia por a donar-li terra sagrada. Aprofitaren una nit que la neu era ben gelada per a poder-la portar sense risc d'enfondir-se. L'Andreu es carregà a coll el cos de la seva mare embolicat amb el llensol.

  No pesava gaire, pobre àvia! Era tan seca! I així sortiren del mas.

  Quin lúgubre enterrament! L'Andreu, amb el cos de la seva mare, va passar al davant. Porta un llarg garrot a la dreta, i el braç esquerre reblincat sostenint la difunta lligada a les seves espatlles. Darrera d'ell la Mònica i la Tinó, el pastor i la porquera. Hi havia un cel seré, estrellat. Sembla que les estrelles ja diuen el gran fred que fa. La gruixuda capa de quatre pams de neu que cubreix la terra, és dura com un roc. Sense el garrot que tots porten i els peus calçats d'esclops ferrats de claus punxeguts, en baixar per aquells rostos no s'hagueren pogut aguantar.

  Començava a fer-se de dia quan arribaren a la parròquia. Un silenci de sepulcre envolcallava el poble mig enterrat de neu, no s'hi veia cap llum. No se sentia lladrar cap gos ni cap xemeneia fumava.

 L'Andreu deposà el cos de la seva mare sobre el pedriç de davant de la porta de la rectoria i trucà. Tot seguit se sentiren els lladrucs d'un gos. S'entreobri una finestra i aparegué un cap cofat de barretina blanca.

  -Què hi ha? Què voleu? Qui sou?...

 -Mossèn Benet, som els del mas del Roure que venim per enterrar l'àvia, morta fa cinc dies.

 -Bé ja va...

Baixà Mossèn Benet a obrir la porta del carrer. Els feu entrar i va dir a l'Andreu:

-Però, sant home, com vols que amb un temps tan esgarrifós jo vagi al mas del Roure?... I com ha mort la pobre Margarida?

-L'hem trobada morta al llit.

-Pobre dona! Sense sagraments!... Déu l'hagi perdonada!... Però, ja ho veieu, m'és del tot impossible puguer pujar al mas. Baixeu-la i li donarem terra sagrada.

-Ja l'hem baixada. La tenim aquí a fora, sobre el pedriç, embolicada amb un llensol, perquè no teniem cap post per a fer-li el taüt. I com ja fa dies que ha mort, no la podem tenir més a casa. El fred l'havia conservada fins ara.

-Ai, pobre gent! Que en sou de plànyer! Entreu el cos a l'entrada. Pugeu a la cuina, farem foc i vos escalfareu. Tu, Andrea, ves a avisar al fuster perquè li faci tot seguit el taüt. Mentres tant un bocí i l'escolà anirà a tocar a morts. A les set diré la missa en sufragi de la seva ànima i quan aquest temps rigorós s'hagi esbargit, li celebrarem els funerals, perqué hi puguin assistir els parents i els amics. Ara la portarem al cementiri i si la neu és massa gebrada per a fer-li el clot, s'hi tirarà un perolat d'aigua    bullenta per a fòndre-la i desglaçar la terra.

 Quan el fuster va portar el taüt per ficar el cos i clavar-lo, trobà l'àvia del mas del Roure desembolicada del seu llensol, tota reviscolada, plena de vida, seguda al pedrís de l'entrada, i dient al fuster que avisés a la seva nora perquè tenia molta gana i volia que li fés una sopa bullida per treure's el fred de sobre.

 -On és el cos que s'ha de clavar? -li va preguntar el fuster.

 -No se pas el que'm dieu. Al mas no s'ha mort ningú, que jo sàpiga.

-M'han dit que s'havia mort l'àvia.

-Ai! pavana, més que pavana! Això us han fet creure? No som pas als Innocents? L'àvia soc jo.

-Ai batua!...-i s'en pujà a dalt a demanar explicacions.

 Baixaren Mossèn Benet, l'Andreu, la Mònica, la Tinó i demés gent de la masia. Tota l'entrada de la rectoria era plena de gent del poble, preguntant que passava, si havia mort la majordona, si Mossèn Benet l'havia resuscitada amb fregues de ruda al clatell. Tots deien cada ú la seva, sense poder-ne treure l'aigua clara, mentres la Margarida, que es creia al mas, demanava sopes bullides i deia que tenia fam.

 Mossèn Benet, en véurela tan trempada, donà gràcies a Déu, explicant a la gent el fet singular i especial que acabava de passar.

  La mort aparent de l'àvia del mas del Roure no era més que un estat catalèptic comatós, degut al fred de vint graus sota zero. L'escalfor de la rectoria la reanimà. Pobre àvia! Havia fet com la marmota i poc s'en mancà que no l'enterressin viva.

  Les ploralles del mas del Roure se tornaren rialles. Assistiren tots a la missa que mossèn Benet celebrà en acció de gràcies.

  A les nou, quan la neu era encara ben gelada, s'en entornaren al mas amb l'àvia, la qual en arribar es menjà tres plats d'escudella de tanta gana que tenia!