Mataró. Llegada de barcas pescadoras.  (L.Roisin.Fot.)

L' OLIVERA MALLORQUINA
Conta'm, vella olivera,
mentres sec alenant sobre la roca,
noves del temps d'enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels bens que n'he perduts sols l'esperança.
Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l'embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L'àrab i sa mainadaç
respirant-ne tes flors pel maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol! escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l'infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres,
i els ferros enfonzaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
¡Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava,
Quan era una alta ermita
aqueix claper de trocejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.
Al toc del monastiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embaladit s'atura
i amb flaviol de canya,
gira el remat que el comellar pastura.
Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la sava n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré, i encara
espolsarà el menestral ta negra oliva:
res serà del que és ara:
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza